Blog Detail

Som en el declivi d’una tarda de juliol. Truca un company de la feina. Llavors, m’encoloma un encàrrec. Diu que Pedrolo és al Casino. Ha tingut una pana a Sant Just. Li arreglen el carro al taller del carrer de la Presó. M’ha tocat la rifa. Oi més quan els escriptors famosos no perden el temps per Garsoca. Quan el veig sota les glicines de la terrassa, beu un got d’aigua. Fuma amb una pipa aparatosa. Després de presentar-nos-hi, em posa en matèria. Això sembla un convent, no li sembla? Com és que ha tancat cal Roca? Flipo pepinos amb els coneixements que té del poble. No sembla gaire enutjat pel desastre del cotxe. Comenta que no és el primer cop que passa. Sempre que ve, el Casino li sembla una cucanya. De sobte, em demana prou esparver. Com és que sempre és buit? Tracto inútilment de ser prudent. Això s’omple als vespres, aventuro. Quedo parat que no hi hagi ganduls al seu poble. Sense vermut, Els esquenadretes procuren evaporar-se, li contesto. L’escriptor somriu amable. NO us amoïneu, les terrasses buides indiquen son de la llarga. De sobte, xerrem sobre Maria Aurèlia Capmany. Suggereix què haig de llegir d’aquesta col·lega. Li encanta que sigui una fumadora exhibicionista. Així el vaig conèixer amb corbatí i tot. Era l’època en què JR s’estrena parlant com un pinxo de l’Eixample. Encara flipo amb els seus articles. En canvi, les novel·les fan més mandra. Finalment, en sortir-hi, sap on és l’estació.