Per a Ángeles Miñano
Quan més s’estima un record, més viu i singular és. (Wladimir Nabòkov)
Trena carícies quan fa el pastís
vora salmòdies que sonen queixes.
Sempre m’atrapa en la mateixa murga,
de penjolls, de somriures i de fotos.
Quan talla roses o fa un ram de lliris,
desgrana bon humor amb el barret.
Vol programes de ràdio al barret
mentre l’ala pessiga el seu pastís.
Tardes de moniatos, menta i lliris,
fan orenetes, un jersei de queixes.
Guardo remordiments quan sento fotos
tot just comença un altre cop la murga.
Viure sense petons és l’altra murga
si els records no descansen al barret.
Per sort, calma tenir cintes i fotos
tot just l’oreig del porxo duu el pastís.
El teu món tan bonic, inclús amb queixes,
broda fileres de testos amb lliris.
Tot just prens les agulles, tries lliris,
buscant fogons on l’enyor fa la murga.
El gat, desconsolat, no ensuma queixes
quan veu penjat al ganxo el teu barret.
No falla mai, fa morros de pastís
quan ensuma la capsa de les fotos.
Llavors, s’hi queda bufanda a les fotos
tot just el pany esclata com els lliris.
Després, la cuina prepara un pastís,
mentre bèstia i vella fan la murga.
Seu a la fusta posant-se el barret:
som un roser, ningú no bada queixes.
Quan flairo figues, faig anís de queixes
vora les tardes que desfullen fotos.
Els geranis de palla al teu barret
pesquen delicadeses quan fas lliris.
Fins i tot, l’última mona, el pastís
encara no tanca la nostra murga.
El teu barret ja no guarda més queixes
Quan,sense cap pastís, reprenc la murga
Tot just les fotos ja no fan més lliris.
