Van venir-hi plegats. Un recital menat des de la Diputació. Ella,amb la cantarella de les seves bruixes. Ell, amb la dignitat de les seves súpliques. Llavors, donava classes de llengua al professorat. Vivíem temps de formació. Quan la vaig sentir, vaig tenir un gran sotrac. Llavors, Can Ricart era un casalot de coberts rònecs de plata. En l’actualitat, són oficines de l’administració municipal. De cultura a paperassa, sense comentaris. Vet aquí, la nostra notable mediocritat com a ciutat. Entre el Comú, Cal Falguera i Can Ricart, només ensenyem allò més invisible. És a dir, manaies, gestors i botonets quadrats. Al meu parer, hi guanyaríem repartint-los per tota la ciutat. En canvi, l’opció digital ens engreixa en incompetències. Sens dubte, els meus alumnes més perspicaços, no oblidarien mai aquell espectacle. Ella, Maria Mercè Marçal, la recordo fràgil, una porcellana. Ell, Joan Margarit, molt entotsolat. Tenps a venir, ens faríem amics al bar de la Nuri, del carrer Ricart tot just deixava la filla a l’escola Sant Miquel. Sincerament, imposaven la hòstia. Sobretot perquè recitaven amb intimitat, una escalfor inoïda. Mesos després,per sorpresa ella ens deixava. En acabar el curs, alguns alumnes vam anar en un homenatge a Sant Boi. Ho reconec, la seva poesia encara intriga.
Marçal i Margarit a Can Ricart
- febrer 25, 2022
- Agustí Vilar