Entre la Torre del Roser i la piscina municipal coberta, s’hi aixeca la seva lluentor. Pel meu gust, el seu espai verd fa tuf d’abandonament. La seva llum blanca sempre abassega. Per a cegos i sordcecs, aquí l’autonomia és bastant costeruda. En canvi, dins el seu espai natural ja és més amable. Curiosament, és un edifici perpètuament convalescent. Modern i silenciós,beneix tota mena de friquis il·lustrats. Tot i així, la seva funcionalitat sempre fa figa. Quan no es constipa, fa galteres. Naturalment, ens referim a les seves comoditats. Quan refrigera, sou a Alaska, quan escalfa, sembla un forn de Katanga. En fi, autoritats i experts fan el ridícul amb aquestes modernitats. usuaris i personal de l’establiment van tips amb xacres i rondinades. Últimament, quan convé, fins i tot la tanquen. És una biblioteca que dóna feina pel seu manteniment. Tant se val que sigui l’equipament preferit de la gent del poble. D’ençà de la seva última reforma, el seu auditori enamora. Sobretot per a una persona sordcega oral. L’augment de la fusta, millora l’audició de tothom. Tot i així, el vidre encara presumeix. La inoblidable Maria Aurèlia Capmany en sabia un niu. Per exemple, va dir que escriure és buscar a les palpentes el món real, la pluja als vidres. Per això, els qi manen no volen que la freqüentem. De sobte, ai las, ja s’ha fet massa petita.
