Miri, Don Santiago, encara no han arreglat el seu nom. Ho heu de comprendre, són administracions més transparents que eficaces, cal fer-se’n càrrec. Hi ha coses més decisives, estalvieu-me-les si us plau. Com a artista, la vostra auca i els cels que pinteu en els vostres jardins encara atrapen. Sense la seva escriptura, el nostre modernisme serien els Quatre Gats i Gaudí fent la viu-viu. Al capdavall, vostè, la Caterina Albert o la Rodoreda, no van passar per la universitat. Miri si la van fer ben grossa. Sovint oblidem que els nostres grans personatges han llescat fora de les institucions. Un país que no té Estat, doncs fa anarquistes en tota regla. Per descomptat, no és un assumpte exclusiu de proletaris. Quant als noucentistes, d’acord, ordre, però, sempre franquista. Sense la plenitud de la llengua, som una colònia. Quant a la Transició, només saben fer-nos por a través de la venjança. El carrer és ample Rambla amunt. Rambla avall, té l’encant d’un pavelló ben popular. M’agrada com es belluga la pasarel·la quan travessa RENFE. Quan hi hagi soterrament, segur que en perds l’encant del ferro rovellat. Quan un paisatge fa vellúries, comença a fer valor afegit. Per sort, queden les inacabables converses sota els plàtans. Les escapades amb Carles Altayó al Palau de la Música. O l’intercanvi de llibres del Mercat de Sant Antoni amb Xiclet Llesca.
