Ara floreixen les troanes arreu. Quan es planten pel poble, plàtans i pins ja retrocedeixen. Vull dir que ens anem urbanitzant fins la’vorriment. Això passa pels seixanta. De quan manaven els franquistes de l’opus. De fet, amb altres noms, encara manen, felicitats. Les troanes són arbres de jardineria nipona. Un empelt d’ametller i pruna, no ho sé segur. De vailet, nosaltres en dèiem l’arbre dels canutos. De fet, era un arbre prou administratiu. Ni feia ombra , ni donava feina. Perfectament franquista. El Passeig de les Troanes és Constitució des de l’Estació fins les barreres. Per aquí, puja la gent de Can Calders. Si tiren endavant, creuen el pont anglès que ens acosta a les Tovalloles. Llavors, és la gent de la Salut. Les troanes són arbres més aviat modestos i humils. Sempre tenen un color verd polsegós, de pobre que no mirem mai. Pitjor encara, avorreixen perquè no puc enfilar-m’hi. Però, la seva floració per Sant Joan és elegant, intensa a primera hora del matí. Com que vaig per les parets, amb prou feines pesco la seva flaire. Després, ve l’atziaga remodelació Baltasar del parc Nadal. Un veritable nyap on ni els ocells fan la higiene com cal. Si fa no fa, un parc sense ombres és com un pàrquing sense cotxes. Han passat trenta anys i ara el soterrament és la panacea. Doncs, que Sant Antoni ens agafi ben confessats.
