Blog Detail

Quan sóc a Plaça Catalunya, la del poble, perdo el cos. Vull dir que el soroll de barrinadores, taladradores i altres estris esclaten a l’unison. Tant és així, que no tinc pebrots de resseguir la paret per tal de vorejar-la. M’acoquina tant el brogit desfermat que giro cua. De vegades, el poble pateix un glop de decibelis que costa creure-s’ho. Quan el soroll ens atonyina, el cos ja no el governem. Vet aquí, una diferència decisiva entre un sordcec i una persona corrent. És a dir, sentir el brogit no vol dir sentir-me. En el meu cas, prudència obliga, canvio de pretensions. Busco altres camins, altres parets. D’un temps ençà, autoritats i població accepten el cafarnaüm com un aperitiu quotidià. Quant a les autoritats, els hi ve gros això de la contaminació acústica. Naturalment, des de la pandèmia, viuen perpètuament col·lapsades. No obstant això, en aquests casos puc prescindir d’audiòfons. Però, llavors, no tinc accés a la mobilitat. L’assumpte és grotesc, perquè el meu poble  fins ara ha estat un feu dels comuns, és a dir, partits d’esquerra amb programes ecològics. Vull dir bicis, patinets i transport públic. Tot i així, el soroll hi ha moments que ni tan sols sé discriminar els mateixos semàfors sonors. Per a mi, és greu però no ho puc denunciar-ho. Senzillament, no entenc tanta impunitat. Per descomptat, m’agrada que hi hagi activitat laboral a tot drap. Però, dins uns mínims d’humanitat. Estic cconvençut que això no és així. Per això, hi ha tants sords  que al vespre malviuen vora teles cridaneres.