Aquest dissabte, trenco el tomb del Sucre. Un íntim dels Amics de les Roses, m’acompanya quan topem a les Rambles. És a dir, Garsoca escampa el seu Saló de Tardor. Som l’únic poble que fem dues expos sobre flors, més cursis, impossible. Gairebé 150 varietats de roses que es planten al poble, ara baden a Cal Falguera. De sobte, tinc ocasió de fer memòria gràcies a les seves fragàncies. Poca broma amb la tossuderia dels nostres aficionats indígenes. Oi més quan la sequera ha estat persistent, encara ho és. Per sort, hi vaig l’endemà de la inauguració. Naturalment, estalvio xerradisses amb discursos enllaunats. En canvi, els dissabtes pel matí són més solitaris, més sincers. Els pocs coneguts sempre sorprenen. Amb tot busco vellut i aromes que despertin. Llavors, quan els ensumo, apareix el porxo de iaia Andrea. Sobretot la llegendària finestra de la cuina, a tocar de la pica. En una banda, l’imponent roser de l’hort, en l’altra, els testos amb els lliris on s’amaga Quima, la tortuga de l’Úrsula. D’improvís, els pètals encesos d’un roig inesperat, recorden les tisores de l’àvia. Per exemple, el millor ram per a la mare de l’Encarnació Coca. Per descomptat, El diumenge a la tarda, declina la guitarra acústica amb novel·les de Anaïs Nin. Com enyoro la pamela foradada de l’àvia i el seu etern pa de pessic cremat. Llavors, el vespre era la mirada envejosa del gat des de la figuera.
