Blog Detail

Sóc agraït amb el paisatge que tinc. Per exemple, amb el semàfor sonor de Mossèn Cinto quan s’acaba a la carretera. De fet, sé que l’han canviat de lloc. Un miracle que soni. Quan no porto el comanament o no tinc pila, sense acompanyament, sol no sóc capaç de creuar-lo.  Naturalment, vorera i carrer són ronyosos. Fins i tot hi ha filferros i herbotes per la banda per on passa el tren. D’acord, l’espai que en queda són aparcaments de vehicles. Però, tot sembla la fosca d’un descampat. En l’actualitat, les obres del soterrament ho acaparen tot. Vull dir brogit i polseguera. En efecte, un semàfor sonor, primer de tot, m’orienta on haig de posar-me. D’ençà que RENFE hi posa el coll en les nostres desgràcies, la mobilitat és infinitament més precària. Vull dir teranyines metàl·liques i un brogit, de vegades, intolerable. Sort del meu comanament per a activar-los. Quan sóc a les envistes, ja l’engego. Així, doncs, quan sóc al seu costat, les coses són més senzilles. Naturalment, la urbanitat que faig, sense els xiulets, la meva autonomia seria un xiste. Amb tot si no puc engegar-lo, espero que algú m’ajudi. En les afores d’una ciutat, un semàfor sonor és un tresor.