Els carrers de vianants són segurs però desorienten. De fet, el poble en té una bona col·lecció. Naturalment, són una bona notícia per als cadires de rodes, la gent gran amb caminadors, bicis i patinets. Però, cegos i sordcecs ja som una altra història. Aquest matí, vaig a una entitat financera, fatiga pensar-hi. Baixo per Pere Alvarez fins Creus. Naturalment, penso que baixo cap a la carretera. Però, de seguida, hi ha dos indicadors que no funcionen. No hi ha el brogit dels vehicles. L’altre és el portal del pagès que ordena caixes. En sentir-lo, no ha calgut barrinar-hi gaire. En efecte, la flaire de les verdures indiquen un nou mapa. Faig mitja volta i vaig a l’altra paret del mateix carrer. Així, doncs, desfaig l’equivocació. La jornada és ventosa i el brogit desorienta encara més. Els qui som severament sords, en patim les conseqüències. Amb tot un cop resolta la confusió, reflexiono com l’olfacte desapareix dels pobles. En efecte, les pedres, el vidre, el plàstic i el metall imposen ambients inodors. D’acord, les bèsties ja són un assumpte domèstic amb desodorant. El cas és que les olors només són patrimoni de restaurants i botigues de càtering. Per descomptat, els diumenges esclaten les barbacoes dels terrats. Fins que arriben les xemeneies enceses hivern endins. Vet aquí, com inesperadament el benestar fa obscenitats.
