Les teves mans, sopluig de rossinyols a l’alba. (Maria Àngels Anglada)
Aquí, pesco refugi on fuig la gent,
la cordialitat de les palmeres.
La soledat, la cova de la mà,
les faldilles on sempre guardo roses.
Encara miro els pisos vells, el fil
d’altres contrades,remor de crineres.
De cop, treno paraules i crineres
als columbaris de la nostra gent.
Hi pasa de puntetes,com un fil
de veu, el secret de les nostres palmeres.
Naturalment, furgo on amago roses,
per sort, l’ambulatori, una altra mà.
Les terrasses, el bus, un cop de mà,
la plaça Dot, l’ombra de les crineres.
De sobte, fem veïnatge de roses
passejant les converses de la gent.
Sota els plàtans, encara les palmeres
fan vulevard, bo i cosint-nos al fil.
Ficus i acàcies disputen fil,
el testimoni de la vostra mà.
No vaig sol pel passeig,sento palmeres,
així brego escalfors amb les crineres.
Al Pavelló, canta i balla la gent
un blau cobalt,llavors sóc nit de roses.
La vorera de cal Carcereny, roses
i parres,mai no es trenca el nostre fil.
Bancs i pedrissos apleguen la gent
dins el brogit,l’infant grua la mà.
El Torrent de Matases, les crineres,
camins de carros, enyor de palmeres.
D’improvís, no pentino les palmeres
mentre demano un altre cop les roses.
L’euga del carnisser, quines crineres
per tot el poble,com trota aquell fil!
En qualsevol racó, sotjo la mà
d’una sardana,ara és la meva gent.
Quan guaiteu les crineres de la gent,
cap Rambla perd la mà de les palmeres
tot just la intimitat fa un fil de roses.
