Roses vermelles, plegades com paraigües tancats, fan olor de sexe. (Nadine Gordimer)
Què bonica la por d’aquelles cites,
la bombeta del vespre, el millor llostre.
Llavors, eren tres cases i la pluja,
les pedres rònegues, l’olor de les roses.
Caram, si ens busquen, som ales d’enlloc
malgrat burilles i fang del passeig.
Temps de garses i aixetes del passeig,
ara queden terrasses on fem cites.
D’improvís, els amics no hi són enlloc
i els blocs de pisos amaguen el llostre.
De tant en tant, els diumenges, les roses
guspiregen talons sota la pluja.
Vell camí del Canyet, el pont, la pluja
recorda la pinassa del passeig.
Llavors, llençàvem pedres, no pas roses,
de sobte, el nostre silenci fa cites
tot just les colles pleguen amb el llostre,
el prohibit és un racó d’enlloc.
El meu servei d’urgències viu enlloc,
sort del record quan atia la pluja.
Les velles feres del circ sota el llostre,
rondinant dins els plàtans del passeig.
Els elefants eren les nostres cites
mentre fèiem un mos de poma amb roses.
Després, fumàvem fent petons de roses,
fora del cine, les festes enlloc.
Per sort, els anys fan secrets, no pas cites,
ara que les voreres no fan pluja.
Cotxes i arbres acullen el passeig
enmig d’infants que corren rera el llostre.
Tots els carrers del poble tenen llostre
fins que una obra ho espatlla sense roses.
quan el xinès fa taules al passeig,
gats i parelles somien enlloc.
De sobte, el nostre enyor, aquesta pluja
filtrant balcons, les rialles amb cites.
Enlloc no hi juguem mai, ferits d’un llostre,
tant és que sigui un passeig fosc de pluja:
roses arreu, pintallavis de cites.