Te’n vas anar amb el ponent més dolcíssim. (Joan Maragall)
L’aire tan parisenc dels teus vells cedres,
el mercadillo dels dilluns, la seda
del vostre tacte, unes calces prou roses.
Les places amagades d’un xiclet
llavis endins, el dring dels teus talons,
la xemeneia amb versos sense fum.
Xisclen les garses un anell de fum,
rondinant caliquenyes vora els cedres.
Tothom escolta cançons de talons
quan les tavernes fan galtes de seda.
Sempre empaito mirades de xiclet,
amagatalls on baden dues roses.
Taules i testos desperten les roses,
d’improvís, sóc anhel, fogó de fum.
Sento una noia mastegant xiclet,
espera riolera al mur dels cedres.
Quina sort, com llesco cames de seda,
les mitges fent boleros amb talons.
M’encanta aquest vulevard de talons,
venint del súper, d’amagat, les roses.
Jardins i bancs de fusta broden seda
teixint rialles, pinassa de fum.
Aquí, el meu vespre fa desig de cedres
tot just el llostre sospira xiclet.
Després del cafetó, tasto un xiclet,
busco els passatges, l’eco dels talons.
Certament, els divendres filo cedres
en un coixí d’enyor, la nit de roses.
Del parc, surten parelles sota el fum,
brasa endintre, la festa ofrena seda.
Les voreres tremolen mel de seda
quan els petons demanen un xiclet.
De matinada, algú escombra el fum
d’un bar cansat, la joia dels talons.
Quan penja el davantal, somriuen roses
vogant l’aurora, un edredó de cedres.
A migdia, el carrer fa fum de roses,
dins la tarda, reprenc xiclet de cedres,
tot plegat, faig l’alba en talons de seda.
