A l’illa fèrtil del teu bes. (Josep Palau i Fabre)
Recordo les taquilles, el mirall
dels vestíbuls, l’encant dels vells programes.
De sobte, les parelles fan la cua,
entre terrasses xiuxiuegen roses.
Hi ha estrenes que exciten, quin coi
de murga fa el carrer enmig de campanes.
Quan cau la tarda, tornen les campanes,
sense crispetes, sense cap mirall.
Potser, el cine dels dijous, què coi
sinó, la Glòria i els seus programes.
Una finestra perduda, les roses
d’un ram que fa carícies de cua.
Ara ja no tinc cap secret, cap cua,
ni tan sols la nostàlgia en campanes.
De sobte, puja la iaia amb les roses
a ca la Coca, un enyor fet mirall.
Com les antigues bondats, els programes
esclaten com massatges íntims, coi.
El Coro, el Centre, l’Ibèria, coi,
així ens volen, callats fent la cua.
D’improvís, rondo de nou els programes
abans que el safareig faci campanes.
Els meus remordiments com un mirall,
per sort, no s’assosseguen mai amb roses.
De fet, les cartelleres i les roses
sempre somien, també els xurros, coi.
La regalèssia del meu mirall,
la sessió dels diumenges amb cua.
Lluny, el billar del Coro fa campanes
tot just prenc l’últim dels nostres programes.
Les ràdios , les teles, els programes,
ja no col·leccionen rams de roses.
Vull dir les aventures, les campanes,
les coses prohibides, vida, coi.
Fa temps, les teranyines fan la cua
buscant un altre malson, quin mirall!
Hi ha cua arreu, menys al cine, coi.
De cop, sento campanes al mirall
mentre pesco programes dins les roses.
