No som res més que l’escalfor de l’altre. (Hèctor Bofill)
Per a Polvo Guenyo, Gaietà SardinaBufona i Hereu Cagolles
Un carreró de Finestres furtives,
no arracona misteris, ni fa pinta
que busqui la baralla a Can Tisores.
Ara bé, les llambordes i les roses
no lliguen gaire, malgrat tot, de lluny
el meu neguit, la intimitat d’un crit.
D’ençà que no som petardos, el crit
té gust d’asfalt, no fa mai veus furtives.
Miro el taller, les xibeques, les roses
com guaiten l’Alumini dins la pinta.
Els companys, sense voreres, són lluny ,
noses de vells, només creixem tisores.
Ara, l’enyor són parracs de tisores,
cases baixes, un blau esquinçat, un crit.
Ja no bec birra negra, un sospir lluny
Dels nostres somnis, escales furtives.
Sense garatges, trec flaire de pinta
d’obrers mudats, de dones vetllant roses.
Fa temps, les queixes ja no reguen roses,
Tampoc l’oblit escombra les tisores.
Davant de ca l’Espunyes, prenc la pinta
fent un espill on pentino el teu crit.
Sento sovint les parelles furtives,
sobretot teules de pluja molt lluny.
Els secrets cremen si no els guardes lluny,
només cal que conversin amb les roses.
Xemeneies i gats, olors furtives,
bo i atrapant vells temps, al coll tisores.
Benzina i discos esclafen el crit,
a les butxaques ja no duc cap pinta.
Antany, des del balcó, veia la pinta
de la veïna, no pas gaire lluny.
El meu desig tremola sempre un crit,
on faig miques un gerro ple de roses.
La vida, sense amics, són les tisores
amb què el carrer fondeja ungles furtives.
Amb tot les teves tisores són lluny,
al meu mirall, la pinta xiscla un crit:
persianes furtives, brots de roses.