No tinguis por que mai no serem vells. (Joan Vinyoli)
Quan hi sóc, veig claror de lluna plena,
aviat som piuladissa de teules.
Les tardes són parets fetes de fil,
, d’improvís, l’àvia porta les roses.
Duu la bossa del pa, el neguit li crema
com una brasa al forn, coixí d’escales.
Totes les iaies fan feina i escales,
delicadeses d’una ànima plena.
Al Fons, els Pisos Bertrand són la crema
quan ella hi Baixa i mira un ram de teules.
Potser ve a veure’ns, un aplec de roses
al seu ganxet, les rialles de fil.
Un Torrent, un passatge, un carrer, un fil
amb què tot és oblit enmig d’escales.
Per sort, la Font i el bus somien roses
pel ball de tarda al Coro, vida plena.
Tot just retornen, tremolen les teules
amb mirades d’enyor, canyes de crema.
De bon matí, vinc d’Esplugues on crema
la galta del record, les mans del fil.
Aquí, les abraçades vetllen teules,
saben que el foc convida les escales.
La intimitat broda sàvia plena,
com fullaraca que enjardina roses.
A l’hivern, els pardals, fan nius de roses
a les terrasses, miradors de crema.
Si faig estels, tinc la jornada plena,
De cop, la meva gent surt com el fil
daurat que fa llinatge, unes escales:
fins i tot tinc carícies de teules.
Búlgars i coques, conxorxa de teules
on creixen els somriures de les roses.
Així desfaig les cites, les escales,
Xiula un avís, lioneses de crema.
Sort que el semàfor parpalleja un fil
d’amor, tendresa inacabable i plena.
Teulades de torrent, roses amb crema:
vores menudes fan teules i escales
fins que l’arrel, gens plena, estira fil.