Faré dels teus cabells una mortalla per a enterrar els meus somnis. (Maria Mercè Marçal)
El batibull d’un amor, els orígens,
el pare com juga a bales, l’aurora.
El tractor del Miano i els diumenges
amb persianes que sospiren roses.
El barri obert, el taller, tot el blau
d’un perfum, cal Colet enmig de pomes.
Planxistes i mestresses, mos de pomes,
enyor de bicis, retorn als orígens.
Quan plego als vespres, veig encara el blau
de les granotes, els renecs, l’aurora.
Ara costa sentir flaire de roses
tot just s’estrenen talons els diumenges.
Bars de dilluns, la feina dels diumenges,
els perfumats amb guspires de pomes.
Tardes punxant cartells, lletres i roses,
ràdio i cine busquen els orígens.
De sobte, sense Canyes, veig l’aurora,
entre conversa i libres, tot un blau.
L’escola Tramuntana, un altre blau,
la mainada que no hi toca els diumenges.
Només els anys pinten la nostra aurora,
Un elefant i un carretó de pomes.
Aquell carrer de cal Ciscu, els orígens
amb els somriures de les nostres roses.
La cantonada del quiosc, les roses
dels meus papers, els moixons dins el blau.
La cordialitat perd els orígens,
quan saludo ja no hi ha diumenges.
Això sí, quan hi passo, sento pomes:
el tast que fa una cuina, olor d’aurora.
Sovint desperto d’un somni, l’aurora
amb què m’afanyo quan esclaten roses.
És un carrer amb arracades de pomes,
potser, les prunes pinten un cel blau.
Ara, els records pateixen els diumenges,
escampen vells silencis, vells orígens.
Els orígens mai cauen en diumenges,
Quins testos, quines roses, quines pomes:
el carrer que no passa, un blau d’aurora.