Jo conec l’amplada del temps. (Walt Whitmann)
Carrer menut, dansa enmig de les rambles,
amb mirades d’antany, plenes de fang.
Encara salten als seus balcons, roses
perfilant maquillatges amb el llapis.
Guaito finestres on balla un badall,
entre conversa i geranis, les llesques.
Camins de carro fan feina amb les llesques,
els obradors sospiren per les Rambles.
Cau un martell, la granota fa un badall,
Més enllà, sento testos, flairo fang.
De cop, rasquen un moble, aquell Vell llapis
Que fa lluir una consola de roses.
Un mecànic cargola quatre roses
mentre el piano espavila les llesques.
Tot just les nines canten, prego un llapis,
versos de súper, rialles de Rambles.
Un cuponer us tempta amb mans de fang,
convida com abriguem un badall.
Encara veig un record de badall,
un pati amb àvies somiant roses.
Potser les bicis deliren el fang,
si fa no fa, un somriure ordeix les llesques.
D’improvís, torno als plàtans de les rambles,
quan les delicadeses fan un llapis.
Drapaire de la fàbrica dels llapis,
quan hi apareix, mai no faig cap badall.
Sento un amor que corre per les Rambles,
Mai no l’atrapo perquè no tinc roses.
Per sort, empaito el Tremp, les nostres llesques,
Dins meu la fullaraca, el nostre fang.
Memòries de garses, vol de fang,
vora la meva gent, pluja de llapis.
Així faig un poema ple de llesques,
límits que furgo en la fosca, un badall.
Carreró de botigues, ram de roses
on les paraules fan gresca de rambles.
Aquí, faig un badall, enyor de llesques.
De sobte, baixo amb roses a les rambles:
quin privilegi, el llapis vora el fang.