Blog Detail

(Raspall i pinta/18)
El 21 d’abril fem 10 anys d’amics, vint de Biblioteca a l’Auditori Falguera. També fem un petit homenatge a la feina de Joana Raspall. Tampoc no oblidem la bonhomia d’Abelard Piqueras. També recordem el centenari d’Espriu. Tampoc no oblidem Guiseppe Verdi, un altre gloriós bicentenari. Deixem de banda, Joan Teixidór, Joan Sales o Bartoneu Rosselló Pòrcel, entre altres. De debò, els vint feliços, una crisi europea espantosa i la nostra dictadura de rigor, encara aplegava una vitalitat extraordinària, almenys en la concepció d’éssers friquis admirables. Només us convido que llegiu novel·listes d’aquesta època, rares vegades són superats. L’aplec serveix perquè tot el col·lectiu d’usuaris ens hi espavilem. Constato que la primera fila no s’omple. Autoritats, les imprescindibles, personalitats, cap. Les primeres convocatòries, multitudinàries. La resta, a poc a poc van disminuint l’assistència. Segons sembla, hi ha massa espectacles d’aquesta fila per la ciutat. No és veritat, aquest aplec se l’han anat polint els polítics. Com? Molt senzill, privant els amics de la Biblioteca de consolidar-lo en unes dates amb què tothom hi venia. Exactament, poc després de l’estiu. A més a més, la publicitat de la biblioteca sempre llueix per la seva absència. No he conegut Biblioteca amb menys recursos que aquesta. Diria més, la senyora Marimón, la nostra bibliotecària del neolític, almenys, durant els primers dies dels trimestres, oferia novetats. D’acord, els llibres eren soporífers, però les activitats pretenien. Ara, ni tan sols, hi ha conserges ni escàners per poder fer la lectura d’una revista. D’acord, només penso en mi, un llauna de sord cec. Suposo que ho he après dels polítics. Res més lluny de les meves pretensions. Sí, sí, això passa en una biblioteca sota responsabilitat d’un Comú que farda de cultura, no pas de cultureta. L’entorn de la política local encara té molta força. I el que és pitjor, en l’atomització, sectaritza. Amb tot millor cenyir-nos en allò que vam fer. Tot va començar amb un petit homenatge a la poetessa. Es va llegir un poema meu, anomenat Raspall i pinta. Si voleu llegir-lo, busqueu al bloc de la Biblioteca. El poema es va ajustar a les pretensions corals de l’acte. Pel meu gust, es va llegir massa encarcarat i amb excessives pautes. Es pretenia que fos un poema fàcil d’entendre, senzill i sentimental. Com de costum, mai no quedo satisfet dels resultats. En aquesta tongada de poemes, va agradar-me molt la desimboltura de Paula Ramos, una xiqueta deliciosa, quan deslloriga Joana Raspall. En aquesta ocasió, el poema triat fou el gat negre. Ja va semblar-me plena de força i esplèndida quan va fer la tortuga i el cargol en la inauguració rotllo de l’any Raspall. La primera tongada musical és un aplec de cançons i balls populars. No van interessar-me gaire. Entre altres coses perquè la música no sempre m’enganxa. Ara bé, la segona tongada de poemes va atraure’m especialment el poema Prosa i poesía, d’Eduardo Elizalde. Un poema rodó, a l’abast d’un filòsof i una cuinera. Vet aquí l’eficàcia de la lírica a l’abast d’un públic passavolant. Aquí els poemes tenien envergadura, molt de la subtil i alhora ingènua propaganda que transmet la poesia. Vull dir, Gioconda Belli o Edwin Madrid. La segona tongada de música atrapa quan apareix Marian Ushikishivili. Fa un popurri sobre música de cinema que m’encanta. La única feina que tinc és la memorització del seu cognom georgià, una veritable punyeta per a un disca com jo. Però, a Geòrgia, la caucàsica, diuen que hi ha els millors blancs que es beuen en tota la ecs Unió Soviètica. Ha de ser veritat perquè Montserrat Roig, prou que en va abusar d’aquests vinets, quan va escriure l’Agulla Daurada a Peters, talment com els russos coneixen l’antiga Leningrad. Hi té la mà trencada aquesta pianista que ens roba el cor quan li dóna la gana. A continuació, la traca del tango, a càrrec de la vedette. Joan Suñé té el bon costum de posar-hi l’ànima quan canta. En tenim sort, perquè si posa el cor, anem llestos, corrents cap al Broggie. Amb tot és un malparit perquè sempre aconsegueix emocionar-nos. I això que canta Cuesta abajo. Després del descans, reprenem una altra tongada de poemes, tot just deixem el mal vent. De seguida tornem a les grans emocions, bicentenari Verdi. Joan Suñé s’hi capfica amb una mica de llonganissa de la Traviata. Definitivament, el públic se li entrega. Un diumenge a la tarda, un home així, tan desfermat, no te preu. El matalàs que fa Marian, la pianista, una altra perla. Després, ve una tongada de prosa dura. Vull dir Isabel Clara Simó, amb el seu Homes. Un duet a càrrec d’en Joan Creus i Joana Ortega, pretensiós però fet amb molta eficàcia. No hi puc fer-hi més, l’escriptora valenciana, quan es posa dura, ensopeix. Per contra, quan és una sàdica, comença a entretenir-me. Una altra tongada musical, Piensa en mi, precisament la cançó que no vull sentir ni en pintura. De vegades, Anabel López, quan li dóna per cantar,  em preocupa. Comença a fer de tot i això és perillós. Acabem la poesia amb Espriu. Emília Brrías mai no s’ho creu quan recita. El seu I beg your pardon, del notari d’Areny, és una magnífica troballa. Estic plenament convençut: Ricard Salvat l’aprovaria sense discussions si hagués tingut l’oportunitat de sentir-la. Espriu és un poeta molt difícil que cali, en aquest cas, ella aconsegueix que el tastem. La penúltima peça musical és una guitarra clàssica. Una peça de Manuel de falla, curta i subtil. Laura Núñez Cervera puja amb força. Tota una sorpresa amb la seva valentia. Les últimes paraules, són un Sant Jordi, a càrrec d’una brillant Joaquima Ollé, sempre molt ponderada en la seva veu. La cloenda, a càrrec dels artistes del galliner: Joan Suñé i Anabel López. Fan amb la pianista georgiana, un paraules d’amor, la qual cosa, ens col·loca meravellosament al cel. Com veieu, un diumenge així, sense porros, un mal assumpte.