(Raspall i pinta/25)
De mestre de cerimònies improvisa el regidor de torn. D’estrella, David Castillo. La guanyadora, una xicona de Molins. Format, Anabel López. El recital, íntim i intimista, bo que intimidi. Ben bé unes vuitanta persones. A última hora, s’hi afegeix Joana Raspall. L’audició de la platea del vell cinema Ibèria, ni punt de comparació amb la quadra particular del baró de maldà. El tancament, a càrrec de l’alcalde. Va dir una cosa important. L’any vinent és el quarantè aniversari del Premi Dot. A pesar que tothom va fer de trapezista, el guió va reeixir-hy. En veu alta, els poemes de Míriam Cano van agradar-me. La guitarra de Laura Núñez ervera, va fer una bona frega espiritual. David Castillo va estar com sempre. Provocador, proteix, bon rotllo. Va sorprendre’m que deixatés nervis fumant en sortir de l’efemèride. Natural, sóc un poeta cec i de fama dubtosa. Sospito que les dames del públic eren més expertes que ell, ei, sense ofendre. En acompanyar-lo a l’estació, vam riure malparlant una estona de Harold Bloom. Per descomptat, això és l’únic que puc dir al públic, la resta, millor callar-m’ho. Teresa
Aguilera, de la tertúlia Dot, una addicta a la Raspall de les més joves, si no recordo malament, 134 anys, va entusiasmar-se amb l’escenari. Per descomptat, tothom s’hi va nodrir. No us cregueu que tot va anar sobre rodes. N’hi ha unes quantes, amb què la gent del departament és reincident. L’endemà del veredicte, ja el van fer públic. Sort que no ho sap Joana Raspall. Un altre, on eren les bases de la següent convocatòria? Diuen que ho volen arreglar en un altre moment. Déunhidó, quin panorama més galdós té la cultura al nostre rodal. Flipo mandonguilles amb coca-cola. N’hi van haver més, però en passo. Em quedo amb la magnífica feina feta per la bibliotecària. El poble necessita xarxa i comunitat. Sort que no m’escolta Sigmund Freud. Vet aquí, un exemple que no va costar un ral. Si els criteris s’haguessin mantingut com cal ,és a dir, haver respectat horaris pactats, passem del centenar de persones tranquil·lament. D’on ve tota aquesta gent si no és a partir de la biblioteca? Aquest establiment té aquesta funció, aglutinar-nos. Vet aquí perquè el departament s’ha de fer fonedís en aquestes activitats. Mentre no ho facin, tindrem problemes. Sembla ser que el Departament va penjar un centenar de cartells per la ciutat, quina il·lu. Va ser molt interessant escoltar tot el bagatge de cadascuna de les diferents tertúlies poètiques. En unes altres paraules, es nota que s’hi van esgargamellar. Tenim molta empenta, però poca formació. Quan es llegeix un poema, cal saber interpretar-lo, fins i tot personalitzar-lo. No és aquí el moment de posar-hi nota, Déu me’n lliuri d’aquesta putada. Però, sí que seria prou important, que vingués gent experta extramurs. Els professionals d’aquest art tan subtil, també ens poden ensenyar. Per a mi, el millor no és la crítica, sinó actes de renom per a una ciutat asfixiada d’homenatges. Veurem com remunten el Premi, els entesos. No sé com s’ho fan, sempre tenen una altra oportunitat. En unes altres paraules, sóc molt escèptic amb aquest departament. Ja m’ho diuen els col·legues de l’ofici, per què no et passes a la neuropoesia, ala music hall? Senzill, no em dóna la gana.