A trenc d’alba tothom defensa urnes,
tots ensumem què costa viure en pau.
Inaudit com les iaies tasten porres,
i les tietes baden amb la gent.
Al capdavall, no flamegen banderes
quan filferros volem pessics de món.
Si tanta infàmia no para el món,
sapigueu que els somriures planten urnes.
Per sort, no viuen soles les banderes,
ballant al vent com dàlies de pau.
xerreu per les aceres amb la gent,
planteu clavells en tonyines de porres.
Vull policies que no portin porres,
no vull cap nazi a les manis del món.
Si així s’escau, la por fuig de la gent
i Poca agror badalla entre les urnes.
El meu tresor és la petita pau
Que planxa totes les nostres banderes.
Com és possible que dues banderes,
ja no s’estimen pels blaus de les porres?
Si escolto l’altre, potser creix la pau:
la feina de la vida és veure el món
en llibertat, petin o no les urnes,
només així fa respecte la gent.
De sobte, guaito tantíssima gent
com deixa a casa les seves banderes,
al capdavall, tots busquem en les urnes,
Que uns guàrdies civils no alcin les porres.
Tot i així, no s’entén com aquest món
no fa lleis que enamorin flors de pau.
Quan totes les guspires cremen pau,
aguanta molt la ira de la gent,
fins negra nit tothom ensenya al món,
com els vots preguen calmes de banderes.
Si volem temps millors, no hi caben porres:
davant dels greuges, sempre millor urnes.
Agradi o no, les urnes fan la gent,
l’ús de les porres no llesca mai pau,
coi, banderes al vent, com hi ha món!
