Fem bicicletes de núvols al cel,
mentre desfem camins cap a l’ermita
per celebrar festes vora la Font.
De sobte, s’esvaloten crits i veus,
tastem torrons i neules al pedrís:
d’improvís, som rialles buscant roses.
Disques i guies fem tabola amb roses,
quan el ramat dringa pessics de cel.
De sobte, fem mirades de pedrís
vora un sol de carícies, l’ermita
irradia guspires d’enyor, veus
que graten signes, aigua d’una Font.
Antany, veníem contents a la Font,
trenant gresca i clemències de roses.
Ara és un record, brases de veus,
antics pardals que xisclen precs de cel.
Ja som ales trencades a l’ermita
dels nostres somnis, encara pedrís.
Sovint guaito turons des del pedrís,
tot just el savi puja de la Font.
Al capdavall, el poble sap l’ermita
que fa camins d’espines i de roses,
perfum de vida, ocells volant pel cel,
dins la foscor, toquem les nostres veus.
Duel de rialles, rotllana de veus,
de sobte, som un aplec de pedrís.
Ai, companys, com m’agrada un tros de cel
quan fem marrada vora aquesta Font:
l’aigua convida frescors, rams de roses
flairant secrets, un estel dins l’ermita.
Recordo l’aquarel·la de l’ermita,
quan el pintor refila un groc de veus,
s’escampa endins com versos Plens de roses,
humil faig gentileses de pedrís.
De sobte, la Salut és raig de Font,
cantarella que broda el nostre cel.
Ocells de poble, la Font de l’ermita
llesca el pedrís amb què estimem les roses:
així sospiren les veus del meu cel.
Enguany he fet dues excursions a la Salut. Una, amb el Grup de Muntanya ONCE. L’altra, amb l’associacioneta d’Olesa. Van ser itineraris diferents. Ara bé, ambdues van passar-hi. Per als naturals de la localitat, aquesta ermita poua memòries vivíssimes. No hi ha cap família que no hi hagi pujat a fer-hi una promesa. No hi ha cap vailet que no hi hagi pujat amb la seva colla. No hi ha cap parella que no hi hagi tastat el romaní de les seves inquietuds més íntimes. Naturalment, ara és un espai gairebé urbanitzat. Fins i tot les viles de Sant Just i Sant Feliu es toquen a partir del barri de Mas Lluhí. Com que tothom en té una experiència personal, Aquí hi penjo una aquarel·la d’un pintor excepcional. Manel Plana, a mitjans dels setanta, va aproximar-s’hi amb una mirada reveladora. Ara ja no puc veure-la, però, vaig gaudir-la en el seu moment. Manel Plana té la facultat de recordar-me-la. Hi posa tanta passió en les seves obsessions pictòriques que no deixa opció a l’oblit. Els seus colors sempre m’empaiten. En efecte, tenen la funció d’arrelar-me. Hi ha una bellesa que mai no ens engalipa. Exactament, aquella que arbitra tothora la nostra set de transcendència. No és l’enyor ni el desig. És una barreja de bons propòsits en un paisatge que ens atrapa. Perfectament, la pintura pot fer aquesta feina. Un espai de pins, atzavares i ginestes ja no abunden per aquests verals. Allò que anomenem Mediterrània endins, Aquest indret era un exemple rutinari. Ara ja forma part d’un ex-paisatge, talment com l’anomena el poeta Enric Sòria. Comparteixo absolutament aquesta idea. Tota evolució sense tradició és un error. En aquests moments, és un espai d’esbarjo per a fer-hi pícnics i costellades. No era gaire diferent d’antany. Hi havia més presencia de la religió i el folklore. L’aplec de la segona Pasqua, bé que ho celebrem. Per exemple, Mossèn Cinto hi va venir a l’aplec de l’any 1897. La sextina provençal no és una modalitat poètica gaire popular. Al meu parer, lliga bastant més amb la nostra llengua del que ens pensem. Particularment, trobo que connecte amb la nostra tradició. En canvi, el sonet és essencialment una altra tradició. La sextina, ben garbellada, sempre és una Cançó optimista. Sens dubte, sempre és la meva pretensió. Entre altres coses, perquè la Cançó ara és més energia, no pas enginy. Naturalment, l’aplec nadalenc dels amics i amigues del grup de muntanya, mereixen tot el meu reconeixement. Oi més quan sense ells, no estiro pas aquesta modalitat poètica. Quant al grup d’Olesa, el pintor hi va venir. Vam fer una excursió bastant èpica. Vam acabar-la al restaurant del Centre Catòlic de Molins de Rei, rebentats i contents. Al capdavall, l’excursionisme és això, oi? Manel Plana té una bateria de records sobre el nostre passat que esparvera. Amic d’ocres i tota mena de colors càlids, sempre indaga vora la vida. Els seus paisatges recorden la meva generació. Aquella que va voler sortir del franquisme. Per això, els seus grocs sempre sorprenen per la seva matisació i exuberància. Sense Aquest groc de terra d’escudella, l’ermita gairebé hauria desaparegut de la meva memòria. En tot cas, encara tenen una aroma inoblidable.