Ahir vaig fer una expo seva al MACBA. Tinc sort, vaig amb María José Ania. A pesar dels seus infortunis, desciu com ningú. De seguida, és lapidària. Però, quan convé, pren els meus dits. Plemsa és exigent. Però, gairebé ningú sap aproximar-s’hi. La font de Xicago i el seu Somni anglès ens guien. No sé pas com s’ho fa, però, les seves propostes claus vigoritzen optimismes. Potser la seva modernitat és com pregunta. Montserrat Roig va sentenciar que cada llençol de modernitat ens deixa més sols. En canvi, Jaume Plemsa s’entesta en tot el contrari. En les seves propostes artístiques hi veig molts solitaris. En canvi, les soledats no l’amoïnen pas. Al capdavall, si l’art no ens fa barrinar, només consumim. Per sort, la guia és una gran admiradora d’aquest creador tan polifacètic. D’entrada, tot el seu arsenal de ferreteria al vestíbul de les seves instal·lacions, dóna bon rotllo. Hi veiem la seva nau de feina al nostre poble. Gairebé un veritable museu d’eines en procés d’extinció. En canvi, ell les ensenya per tal que no oblidem que la feina enriqueix pretensions humanes. És adir, és un artista, però, no oblida el seu ofici. La sala de les barres crida l’atenció. Sobretot l’esfera amb les notes musicals. Mai no falten els signes i els alfabets en les propostes d’en Plensa. Ens recorda que som una tradició. Ho constato a pesar de la meva sordceguesa. En un dinar nadalenc, els sordcecs fan un bon profit bo i picant de mans damunt la taula. Una mà pica, l’altra, pesca vibracions. Per sort, L’estrèpit no fa el número. En canvi les vibracions escalfen soledats. De tant en tant, un gong avisa que no estic sol. La segona sala és una sorpresa majúscula. Literalment, un arbre tot ple de branques amb fulles lletres. Totes enfilades com branques fins el trespol. Cada branca és una frase que al·ludeix a la declaració dels drets humans. Mentre toco, les lletres de ferro dringuen. De sobte, me n’adono que són els esquellots de la nostra gramàtica íntima. Els valors han de dringar dins nostre. L’arbre, una cortina boscosa no ha d’abandonar-nos mai. La dringadissa és suau, penetrant, inoblidable. Després, anem al jardí tot just rera la Misericòrdia on hi ha una icona fascinant. Enmig d’una gespa esponerosa, hi ha catorze arbres amb una escultura d’homes que abracen ajupits els seus troncs. Tinc l’oportunitat de tocar-los. Les escultures són treballades en ferro. Denoten personalitats ferrenyes, fins i tot desolades. Home i arbre, potser busquen comunions? Com Perejaume Borrell, són inquietants en la recerca de l’harmonia. Cultiven l’arbre, senyal que n’escassegen. En canvi, les incomunicacions senyalen inquietantment el jardí com les novel·les i contes de la Rodoreda. El món artístic de Plensa busca somriures a través de l’existència dels altres. Després, la guia tracta de sintetitzar imatges. Hi ha un documental en què el mateix artista explica les seves experiències. M’hauria agradat escoltar-lo en la seva pròpia llengua. Ara bé, el fet que ho faci en anglès, denota on l’estimen i valoren més. Per descomptat, Barcelona no l’abandona en la seva tradició. Per sort, encara flipa el seu somni anglès. Indiscutiblement, el Milenium de Xicago també nodreix. És a dir, espais inhòspit d’antany, ara apleguen altres protagonistes. Plemsa barrina que L’art ja no és una proposta sagrada. Més aviat, implica civismes. El Somni anglès és el rostre d’una noia amb els ulls tancats enmig de mines abandonades. Ras i curt, és impossible que no ens desarmi. La font de Xicago, no és solament un artefacte hidràulic de vidre. Quan ens hi apleguem, tots tastem la seva aigua, el temps que ens fa viure. Curiosament, fins ara, la font ningú no ha sabut explicar-me-la prou. Senyal que és una construcció que encara enlluerna. Finalment, el gong i el martell, una sala encara més inquietant. Particularment, aquesta sensorialitat contrapunta silencis. Les vibracions del gong sempre ens acosten a algú. Per això, cal combatre solitaris, no pas soledats. Senzillament, Plemsa es carrega de raons. Al capdavall, l’escultura ens fa protagonistes sense saber-ho. És a dir, passem de l’admiració a participar en la seva imaginació. Segons ell, isolats, bellesa i signe mai no creixen. Com Kierkegaard ens indica un camí. Vet aquí, com creix la seva meravellosa estètica.
(Ànecs i carpinxos, pags, 44-46, un Dietari)
