Pesco un cel d’ametllers en flors, pujant
A Santa Magdalena enmig del gebre,
després, pels penya-segats de Vallcebre,
voltats de neu, contents anem baixant.
Camí de fang, seguim fins Sant Corneli,
vella colònia de llibertaris,
on el record, per sort, no són sudaris:
vull la revolta, no pas un sepeli!
Quan sóc al cine, tremolo vaixell,
penso en els avis, soledats de guerra,
la por dels pares, els dits del silenci.
Al safareig, com voleu que no hi pensi?
Dinem com els miners, lluny de la terra,
somio llibertats com un ocell.
Finalment, també m’atreveixo amb el sonet. Possiblement, no és perfecte, tant se val. El dedico als qui van preparar la pujada a Cercs. Sobretot els intèrprets i la gent que va oferir-nos la llar minaire. Aquell migdia hauria estat un dinar congelat sense l’escalfor que vam obtenir dins el recinte. Les explicacions i la conservació de la colònia són un exemple de tradició. Quan les idees són a la prestatgeria de la història, tothom pot fer el relat que li doni la gana. Però, la revolta de l’Alt Llobregat de 1931, us ho ben asseguro, no van ser quatre gats. Ei, que no faig rodolins expressament! Ho di perquè sempre els llorers se’ls enduu la revolta de 1934 a Astúries. Sens dubte, allà va ser molt cruel la repressió. De fet, ja va anunciar com seria el conflicte anys a venir. Però, la del nostre país, lluny de la divisió de classes, tampoc no va poder amagar un profund conflicte nacional. Tothom encara discuteix el debat sobre revolució o república, un debat profundament obrer. Però, també fou nacional, prou que guies i intèrprets ens ho van esllavissar. Quan atraca un vaixell al port de Barna, llavors no eren els magnífics creuers d’ara. Ni tampoc els vaixells que va fer servir Lluís Companys, el president de la Generalitat, per amagar-hi perseguits per les Patrulles de control antifeixistes. Els intèrprets van recordar-nos les presons dins vaixells que la república en va abusar contra el moviment obrer. El meu pare sempre va recordar la tradició anarquista del seu. L’avi era un admirador de la feina del sindicalista Àngel Pestanya. Naturalment, no fou Durruti, però, sempre va ser al costat de la llibertat republicana. El meu avi sempre li va recordar al meu pare, en la seva joventut, un falangista, les següents paraules. Mira, fill, on apunten els canons de Montjuïc? Aquesta pregunta, el meu pare, un dia me la va fer a mi. Llavors, tenia catorze anys. Al meu pare se li va glaçar l’ànima quan li vaig dir que aquelles andròmines apuntaven cap al poble de Barcelona. Ens vam passar uns quants anys sense parlar de política. Després, la formació i la transició van apropar-nos. En les primeres eleccions, el meu pare va votar PSC-congrés. Després, va entrar dins la marea Jordi Pujol. En canvi, mai no vaig votar-los perquè senzillament mai no han manat al Principat. De debò, No sóc gens ni mica radical. En efecte, la democràcia sempre m’ha semblat molt prima. Sovint oblidem que Solidaritat Obrera, l’habitual diari dels anarquistes catalans, des de la tardor del 38, particularment, no em passa per alt que ja és un rotatiu que s’escriu exclusivament en català. Després, cadascú pren partit i relat on li convingui. El meu pare mai no va ser indepa. Però, quan va saber que el Castell de Montjuïc, el govern de l’Estat no va voler lliurar-lo a l’ajuntament de Barna, el seu discurs polític va començar a verbalitzar un irreductible irredentisme. En tot cas, la feina del franquisme encara s’ha de desmuntar. Recordeu, desmuntar, no pas destruir. Puntualitzem amb rigor: la cultura no és saber molt, sinó posar les coses al seu lloc. En efecte, pedres i ocells de Sant Corneli van impactar-me. A veure si més endavant, també sóc capaç d’atrevir-me amb un madrigal.
