Llarg viatge fins Sant Vicent de Castellet en tren. L’entitat d’Olesa proposa una visita en una ermita abandonada. Literalment, és un passeig en anar-hi. Fins i tot hi ha una font de pou. També hi ha molta obaga. Però, esmorzem amb bonhomia. Enfilem fins quinze persones. Potser mitja dotzena som cegos. L’ambient és magnífic. Un parell d’avis, membres del cercle excursionista de la vila ens hi esperen. Volen fer-nos de cicerones. Reparteixen molt de material escrit. Quan expliquen originalitats, l’amenitat captiva. L’ermita és gran, romànic segle onze dotze. En efecte, no és un recinte religiós de caire corrent. Encara menys els personatges que s’hi afanyen en cantar-nos excel·lències. El campanar d’espadanya, la teulada i les portes d’entrada no són les habituals d’un art semblant. Tot i així, les piles baptismals que ens ensenyen, suggereixen antigors. La manera poc acadèmica dels guies permet somriures a balquena. Recorden un Rusiñol de cafetó amb anís del mono bo i explicant facècies no gaire edificants. Tot i així, el nostre capitost talla de soca-rel la visita. Hi ha una llarga caminada de retorn cap a Sant Vicent. Cebrià Vicente excel·leix quan fa de llop estepari. Sovint confonc les rialles de Dolors Agustí i Lídia Soler. Tenen una netedat i innocència com l’aigua que degota d’un safareig. Tot ve per la inesperada afició per les llenties. Quedo sorprès per la tria del menú de la colla. Gairebé tothom demana aquesta llegum com a primer tast, són espantosos. Potser sóc jo qui m’equivoqui. Però, jo m’inclino per l’amanida verda, un altre horror. Al capdavall, cal fer avís telefònic dels àpats. En el retorn, contemplem com el Cardener s’endinsa en el Llobregat. Ambdós baixen llotosos i calmats. La terra és tova i els ocells canten sota un cel clar. Jordi Casas, un farmacèutic d’Esparraguera, em deixa parat. Contemplem els rius bo i baixant en la marge esquerra. Llavors, l’home diu, el Llobregat a la una, el Cardener a les onze. En un menú de paella els dijous, la imitació de les busques del rellotge per a pescar els cecs una gamba, és una excentricitat molt ONCE. Coses de la seva inoblidable i desapareguda escola de rehabilitació de cecs i cegues de Castellarnau. En tot cas, m’encanta com els d’Esparraguera sempre deixen en evidència la gent d’Olesa. Confidencialment, tampoc no es gaire complicat. Més tard, veiem la carcassa d’una colònia tèxtil abandonada. Parets, xemeneies i finestres conformen una ruïna on ningú fa preguntes. El meu referent és Vicent Zalamero. Potser un dels companys que atresora més escalfors com a referent. Quan fa fotos, me n’adono que busca panoràmiques que impacten. L’últim de la colla és Manel Plana. Aprofita qualsevol revolt per a fer notes i dibuixos. No sé si és un bon artista, com a mínim, fa de Van Gogh sense un plat de llenties. M’encanta que vingui en aquests aplecs. Per sort, a taula sec al costat de Joan Cervera. Al seu costat, la seva calma sempre pessigolleja. Davant tinc Joan Casas, espero ser a la presentació del llibre de la seva filla. A poc que pugui, m’hi escapo. Conec Iscle PladeLlorens. És un amic d’Esplugues de Llobregat de Francesc Vila. No havia sentit mai un nom tan bonic, Déu meu què poc coneixem coses de la nostra tradició. Carme Martínez descobreix Daniel Risco com a sordcec. A taula, l’amic de Terrassa xerra poc i sembla desorientat. La xiqueta sap que els sordcecs no discriminem prou a causa del soroll. En efecte, quan ho pesca, de seguida se’n fa càrrec. Llavors, al tren de tornada, Paqui Sánchez descobreix com son els gaiatos blancs i vermells.
