Per a Jaume Serrano i Maria Antònia Calmell
Quan sec per a fer l’últim cafetó, faig unanimitats. Poques excursions han tingut la piuladissa d’aquesta jornada. La ruta dels molins fariners del riu Gaià, fa testimonis de riqueses periclitades. Excursió amable entre horts i camps de civada. Tastem ermites i ruïnes orgulloses d’un món rural gras. Terra molt seca, de sobte, estovada, gairebé un miracle. El poblet de Gualmóns íntimament m’atrapa. Tot legat per un parell de rosers esbadellats. La flaire m’ha arribat intensa i alhora peremptòria. Francesc i jo especulem sobre ocellissa. Guatles, pigots, oriols i mallerengues, una riquesa que pocs saben gaudir. Qui no sap escoltar ocells, coneix poc la calma. Furtivament, crec haver sentit un rossinyol, però, no puc assegurar-lo. El jorn creix enmig d’unes brises suaus un blau de vànoves. M’he posat crema, però, el sol queda tebi, delicadament amable. Bec aigua tothora. Potser no tinc set però l’aire fresc té males intencions. De sobte, un clima perfecte enmig d’un matí fred i alhora d’improvís calorós, carreguen desconfiances. Aire i pixeres deshidraten. Quan dinem a Sant Salvador de Figarola, l’entrepà entra amb gust. Hi ha taules de fusta, antigues eroles amb pedrissos encantats. Fins i tot faig més traguinyols dels que calen. De cop i volta, les botes de vi escalfen memòries. Com de costum, els talls de coca de vidre de Lambert Palomar vessen tendreses. Mentre baixem una sendera, Edu Flores, el meu guia, avisa que davant meu un tronc dorm. Definitivament, tothom té barraqueres poètiques quan la primavera va grassa. De seguida, recordo l’inoblidable goma de Robert Vallribera. O sense anar més lluny, l’expressió suau i gràfica de genoll, quan vaig amb en Josep Pujol grimpant. Potser que m’expliqui millor, l’assumpte s’ho mereix. En efecte, Edu quan diu que un tronc dorm, es refereix a un lleny estirat damunt la terra. Per exemple, en Robert, quan insisteix que fem goma, demana que clavem les botes quan baixem pendents relliscosos. En canvi, Josep quan mussita genoll, demana que aixequi fins el genoll el graó que pujo. Com veieu, la muntanya també fa llenguatge. Tots els oficis fan el seu argot. El meu pare va ser pintor industrial. Quan ell deia que se n’anava al taller els diumenges a la tarda, mamare se n’estranyava. Quan ell somreia, es tranquil·litzaven. No et preocupis dona, vaig a fer samarretes. Què coi és això en un pintor de brotxa? Molt senzill, com a retolista així s’entrenava. Vull dir que pintava lletres americanes damunt de paper d’estrassa penjat a la paret. En efecte, si pintava un rebaixes en pintura plàstica en un aparador d’una sabateria, el temps és la seva competència. Com veieu, el seu entrenament era fer samarretes. Com que es perden oficis, es perd llenguatge. En l’actualitat, hi ha més museus que riquesa. Vet aquí, la complexitat del món. Vull dir que valorem com botiguers pobreses i precarietats. En l’últim cafetó del jorn, ocells i gats, presideixen converses. Jaume, Natàlia, Maria Antònia, Francesc i Xavier desgranem anècdotes. Natàlia conta com fa callar el seu canari. És molt revelador el que diu sobre la llum. Si no n’hi ha no canta, recapitula. De sobte, recordo un poema inèdit que sempre m’empaita quan tinc malsons. S’anomena Pany de blavor. Basat en una traducció lliure de Knocking on Heaven’s Doorr, de l’àlbum Pat Garret amb de Billy The Kid. De fet, és una de les cançons més populars de Bob Dylan. Vaig dedicar-lo a un company de col·legi que va decidir matar-se. Curiosament, parla d’un gat i el seu avís em retrata anys a venir. Volia enviar-lo particularment als amics de la taula. Però, és millor compartir-lo amb tots els amics del grup de muntanya. Comptat i debatut, l’excursió és un passeig que atrapa.
Rares vegades, sota el porxo el toco.
Bob Dylan no m’entusiasma prou,
però, aquesta cançó m’estripa molt.
Sovint, quan torno a sentir-la, els lliris
riuen vora el roser ple de pardals.
De cop, el gat de la iaia s’acosta,
fins que no m’esgarrinxa, la guitarra
no s’atura. Llavors, em petrifico:
Mixetes té els ulls tancats, plens de pústules,
mira la porta i busca trist la iaia.
De seguida, li grato capissola
i llom, espera’m, Mixetes, la iaia
no hi és, però, sé que cal fer, espera’m.
Per sort, un plat de llet el treu de penes,
Quan se’n va, apropa l’orella al trespol,
així es defensa vora la paret,
en una retirada sense honor.
No és la meva cançó preferida,
tot just la sento, prego esgarrapades.
Reconec que és un poema molt commovedor. Amb tot no vull que el sentimentalisme ens entristeixi. Prefereixo enginys i tenacitats de la gent de Santa Coloma de Queralt. La seva proposta per la restauració i un món més sostenible conviden, pel meu gust, entre guies i afectats, només falta l’alacritat de Jordi Rovira. Per la resta, la vida encara germina.
