Un homenatge a Josep Carner
Sextina dedicada a Jaume Serrano i Maria Antònia Calmell
Santa Coloma acull precs de roselles
tot just la primavera esclata a taula,
entre estovalles de records i runes.
Així reclamen el cant del pigot
vora un riu salpicat de molineres,
badant d’enyor en un somni de vidre.
Anem a Guillamón, càntir de vidre,
plena de campanades de roselles,
bo i esperant pessics de molineres.
Al santuari, a l’erola fem taula
i safareig: escolteu el pigot
com vetlla a jóc un enfilall de runes.
Paisatge de finestres sense runes,
amor de roses en un cel de vidre.
No són freqüents els versos d’un pigot
quan broda fullaraques de roselles.
Ara, tothom, prega dolços a taula,
però, millor tractes amb molineres.
Tapissos de civada i molineres
fent rialles de sorna sense runes,
humils esperen un refresc a taula,
jo vull un cafetó amb coca de vidre!
Penso en un ram de ginesta i roselles
tot just retraten estels al pigot.
Quan sento la trompeta d’un pigot,
d’improvís, s’esvaloten molineres.
Si escolteu, creixen calmes de roselles,
sovint som més amables amb les runes.
En la conversa, no duc ulls de vidre,
tampoc l’oïda és amatent a taula.
Ermites i molins són bona taula
de confitura quan trina el pigot.
Vells marges del Gaià, aigües de vidre,
brins de blavor i esca de molineres.
Ja toca, restaurem antigues runes
fins que el nostre desig flairi a roselles.
Al capdavall, una taula de vidre
fa usatges de pigot i molineres
en un gerro de runes i roselles.