Constitució, Picasso, Europa i la carretera de la Pedrera us guarden petites meravelles. De retop, fan el cor del barri de la Salut. Parlem-ne, ha estat el barri més menut i combatiu de la ciutat. Per sort, el nostre urbanisme en fa testimonis. Quan m’hi passo, encenc orgulls. En l’actualitat, pateixen la crisi sense misericòrdia. No ho dubteu pas, la bellesa dels indrets es basteix amb persones, no pas sense. Ara sóc dins l’illa d’aquests quatre carrers en un banc d’aires franciscans. De veritat, un indret absolutament desconegut. Antigament era un celobert insalubre. Fins que la seva gent fila un racó amb escalfors. S’hi entra per Picasso i se’n surt per la Pedrera. Hi trobeu una vegetació sorprenent. Falsos pebrers, belles ombres, nesprers, acàcies, ametllers, xiprers Leyland, un calidoscopi prou bigarrat. Fins i tot pruneres i cocoters barrufets parterres endins. De dalt a baix, una filera d’arbres ampolla presideixen fantasies. Hi ha un jardí per a infants que entendreix ocells i avis. En canvi, el cel és un oratge de roba estesa. Indret tancat, els ocells permeten entotsolaments. L’aïllament permet bucles de migdiades prodigioses. Aquí, fem literatura amb totxos napolitans. D’improvís, sento vailets enriolats vora un gronxador. La gent d’aquí, construeix humanitats que enyoren. Bo i tornant cap a casa pel Passatge del Canal,els arbres ampolla, en haver-los vistos, de seguida, recordo perfectament quina fila fan. A última hora, mon germà comenta que vinc de l’Espai la Vinya del Puntaire.
