Quan som grans, cal caminar. El sucre i l’avorriment són bones excuses. Naturalment, si sou en una ciutat petita, poseu-vos-hi fruita seca per a esmorzar. Si sou en una metròpoli, el transport públic us entreté el malhumor. El meu itinerari té dos eixos: les rambles i la carretera. Pujo per Ciscu Sáez fins l’ambulatori. Faig Rambles i baixo per Laureà Miró. Quan arribo al carrer dels Arbres, de vegades entro per Falguera. Llavors, faig Passatge Carnisser, Sant Josep, Rupert Lladó i per Monturiol, torno cap a la carretera. Llavors, prenc el Passatge de l’Alumini fins General Prim. Finalment, prenc el Camí vell del Cementiri . Tot plegat una hora i quart si vaig tranquil. Per descomptat, l’itinerari amb la tortura de les obres, sovint ho descarrila. Per exemple, aquest matí, amb la vela cortina de Ca l’Escala, la sabateria alfa del poble. Rera hi havia una escala estil telefònica, d’aquestes llarguíssimes. Desgraciadament, les escales em fan pànic. Sobretot si hi ha algú dalt, m’enteneu per on vaig? Així, doncs, he ensopegat, però, no m’he fet gens de mal. Però, m’irrita la frivolitat amb què s’hi posen i les deixen soles. Comptat i debatut, el tomb del Sucre pretén un cos que no rondini gaire. Tot i així, pandèmies i caigudes empitjoren mobilitats. Han passat quatre anys llargs i feixucs. El soterrament continua desfigurant la ciutat. En canvi, els cargols, s’hi camuflen pitjor.
