Sóc usuari de la mateixa farmàcia. No ho dubteu pas, farmàcia de barri, qüestió de confiança. Oi més quan les targetes ens la retallen sense pudor. La gent gran, els disques i les targetes són una barreja magnífica per a la gent sense entranyes. Les targetes només faciliten la vida per als més aptes en societats complexes. Els qui no la tenen, la majoria, que es fotin. De sobte, m’apunyalen quan em demanen el número secret. Indiscutiblement, no el dono ni en broma. Sóc un blanc perfecte per a carteristes sense pa sucat amb oli. Per sort, la dependenta, em recorda que estem sols. La franquesa l’agraeixo moltíssim. Però, li suggereixo que ho faci d’una altra manera. Per exemple, han de buscar un espai on la nostra seguretat arreli. Immediatament, se’n fan càrrec de la situació. Les persones amb discapacitat, és una temeritat acorralar-les amb aquestes situacions. Insisteixo com ho han de fer. De fet, no entenc com entitats ni institucions ho permeten. Una targeta inaccessible? Com ho fem amb cegos i sordcecs? Entendreixen com els polítics ens pengen la llufa que som gent vulnerable. Ara per ara, a més a més d’això , és una obscenitat.
Farmàcies
- abril 15, 2024
- Agustí Vilar