A Enric Puigventós i Rosa Rossell,
Ja només tinc els versos, aquests petaners. (Enric Casasses)
De Monistrol, torno a ser Pelegrí
muntanya Amunt,cingleres i carícies.
Dins meu, creix un somriure, una finestra
tot just la Moreneta fa un singlot.
Bo i passant les Benetes, les converses
creixen, fan riallades, alço el càntir.
En un aplec de descans, roda el cantir,
mentre l’ocell empaita el Pelegrí.
D’improvís, callen totes les converses,
quan el camí dels matxos fa carícies.
Nous i avellanes obren la finestra
d’una Font, la campana del singlot.
Frisós, espero el virolai, el singlot,
les veus dels nostres versos,un Vell càntir.
Veig mirades dels avis, la finestra
del meu enyor, un batec de Pelegrí.
Aquí, jauen les cendres, les carícies
del pare, la miranda, les converses.
De la memoria de les converses,
queda el foc, el somriure d’un singlot.
Dins el record, s’encenen les carícies
que no tornen,pregàries d’un càntir.
Tota la vida em busco Pelegrí
per tal de creure en la nostra finestra.
Als degotalls , atrapo una finestra
on els sospirs, de sobte, fan converses.
Reprenc la senda del Vell Pelegrí
quan, cremallera avall, faigun singlot.
Tot just la flaire pesca el nostre càntir,
les paradetes escalten carícies.
Aviat som al bar de les carícies,
enmig de xerrameques de finestra.
Ara les copes brinden vora el càntir
i les rialles escombren converses.
A poc a poc, arracono el singlot
i el gaiato de ser un Pelegrí.
De Montserrat, un càntir amb finestra.
De cecs cat, un singlot de Pelegrí:
des d’Olesa, converses i carícies.
