Els mots són per a entendre’ns, no pas per a entendre’ls. (Maria Mercè Marçal)
Un carrer molt menut, farcit d’enyor,
quins infants, quins secret de tantes roses.
En passar-hi, el silenci bada el cel,
al contrari, la gresca fa barrets.
De sobte, la pinassa broda fum
tot just les celles tanquen les pestanyes.
La torre, la capella, les pestanyes
cremen records sense cendra d’enyor.
Aquí, bressola fang, pinyons i fum,
enmig de moltes mirades de roses.
Per això, si les bruixes fan barrets,
pesco com volen delta vora el cel.
Delss trens fins els jutjats, faig grills de cel,
així enlluerno les meves pestanyes.
Fins i tot no m’estranyo dels barrets
bo i sortint del teatre de l’enyor.
D’improvís, sotjo com pentinen roses
Vora les tardes quan abriga el fum.
La paret seca del parc,tot el fum
dels moniatos, la boira del cel.
La fullaraca dels bidons, les roses
penjades entre orelles i pestanyes.
Sovint hi frego el salze de l’enyor,
caram, quin repertori de barrets!
Sense pins ni botigues de barrets,
oloro el poble amb màqines i fum.
Solitari, ara aplego tot l’enyor
on guardo meravelles, lluny del cel.
Tot seguit flipo un somni de pestanyes,
hhi veig Finestres, palmeres i roses.
Sóc rondaire de fades buscant roses,
quan les altres amaguen els barrets.
Hi deixem les joguines, les pestanyes,
adolescències que ja són fum.
Escola i parc, ribes d’un altre cel:
som vaixell i oreneta dins l’enyor.
Cel de coloms, un desig de pestanyes,
el fum puja en campanes de barrets:
total, el carreró fa enyor i roses.
