L’ahir és com un càntir que no sabríem on omplir. (Agustí Bartra)
Sextina a Martí Dot, el carrer del nostre poeta
El meu carrer té Finestres de foc,
però, no guarda portals amb gateres.
Ara, amb bastó , sóc alerta, caram,
mentre murmuren geranis i roses.
L’avi Vicenç, l’escudella de nit,
una figuera d’estopa i balcons.
Miro el Corpus, domassos i balcons,
les catifes de flors, tardes de foc.
Vespres de patis, boleros de nit,
broden la lluna amb lliris i gateres.
De tant en tant, sandàlies i roses
fan un antany entranyable, caram!
Oficis i persones, com caram
s’obliden sota escalfors dels balcons?
De cop, la iaia pren un ram de roses
pels seus diumenges de codony amb foc.
Qui recorda el Calopa a les gateres
o la Flora fiant des de la nit?
Potser, l’aranya d’una llarga nit,
com algú se memporta lluny, caram.
Fa temps, el veïnatge fa gateres
quan vénen festes, uns llavis de nit.
Ara bé, falten paraules de foc
quan els meus ulls s’encenen badant roses.
Quins temps quan l’existència de roses
omplia de rialles els balcons.
Veig el cel a pesar que no té foc,
tant se val, és el meu carrer, caram.
Per sort, hi viu el Tore, Malgrat la nit,
sempre hi arribo amb enyor de gateres.
De lluny, s’escola el seny sense gateres,
potser les bèsties, potser les roses.
tasto les xemeneies i els balcons
com una llar de records dins la nit.
Encara hi sóc, pany de porxo, caram,
tot just les nostres mans toquen el foc.
L’ordinari , caram, passa gateres,
la planxadora llesca nit de roses
i el terrissaire alça balcons de foc.