Em conviden al de política lingüística. Han trigat més de deu mesos d’ença de les últimes eleccions. No està gens malament quan es tracta d’eficàcies. Sobretot en un govern que s’ufana de participacions i bodes laiques en palauets de mal gust. Pel meu gust no comença gaire bé. A Ses Illes ja no és obligatori que els funcionaris sàpiguen la llengua pròpia dels seus usuaris. Sembla que la martingala ara va de mèrits. Els espanyols, a l’hora de guanyar-se ciutadans de segona, no en saben més.
Quin xiste això d’un Perry Mason que parli en català. El ministre de Justícia pren el rave per les fulles. En comptes de calmar usuaris, calma jutges ignorantrs i així va el pati. Ningú no posa el crit al cel.
En política, els conflictes quan són una nosa, d’ordinari es callen. Vivim en una època en què els assumptes polítics no han de sortir de l’agenda que els mateixos polítics decideixen. L’assumpte no és gens trivial, ja fa dècades que la democràcia, tantla d’aquí com la d’allà, puta ineptitud interessada. La tristesa és el silenci unitari dels anomenats partits centrals del Principat. En canvi, els petits, o s’acoquinen o vociferen. Cadascú que faci allò que cregui més oportú. Però, gairebé tots ja no amaguen el llautó. Costi el que costi, el català ha de morir públicament d’inanició. Vull dir que no cal soroll, avui traiem una mica d’aquí, demà l’amaguem allà, etc.
Els índexs de cultura catalana població endins no creixen gaire. Per exemple, una ortografia descurada és una cultura dominada. Les lleis sempre sancionen cultures dominants, sembla mentida que la gent se n’oblidi d’aquestes obvietats. La dreta i l’esquerra espanyola ho tenen clar, cal recolonitzar. La dreta i l’esquerra, més de casa que no pas catalana, amb el seu silenci, li encanta provincialitzar-se. El cas és que la llengua no tingui cap suport institucional, així el carrer fa la resta.
El programa de política lingüística de la nostra ciutat, sense partits que no hi batallen, és un cafè de queixes funerari. La prova més preclara? Molt senzilla: fem una setmana de la llengua entorn del vermut de Sant Jordi. Sort que aquests consells no tenen un ral, sinó hi vindriien el Corte Inglés i el Caprabo. La llengua cal visualitzar-la, prestigiar-la, el conflicte no l’han de tenir els qui volem ser catalans. Si no fem això, a poc a poc ens van arraconant encara més. Les propostes de la regidoria continuen essent pobres i escleròtiques.
Un altre error, en aquesta línia, no superen les venalitats de l’últim govern. Entre tots van carregar-se el Correllengua. En aquestes qüestions, en política lingüística tots els partits del poble són bastant unitaris. Vull dir que el poc que es fa, també cal fer-lo bé, sinó amb recursos, sí amb actituds polítiques fermes. Als Consells trobo deplorable que només hi vagi una part del govern. En aquestes qüestions, cal anar-hi plegats, la resta són justificacions, agendes que no surten del partidisme. Esperem que l’any que ve hi hagi una feina col·lectiva, una implicació que faci més patxoca.
La llengua, quan es reivindica, és un conflicte, inclosa la immersió. La publicitat i el continu assetjament perifèric indiquen fracassos més que ostensibles. Calen nous models i nous compromisos si volem que la llengua ens aglevi. Per a la setmana de la llengua cal buscar una nova visualització. La setmana abans de les Festes de Tardor, crec que seria ideal. Els actes han de tenir un component cívic, una repercussió de clara suma democràtica. Si no hi posem el coll plegats, d’aquí un parell de dècades, la llengua del rei Pere només tindrà erudits per molts Gaudís i premis andtherocks que facin. Si el país vol això, res a dir-hi.
Però que quedi clar, amb Barça, sardanes i brescallons, no n’hi ha prou.