El Passeig Nadal és un carrer gairebé residencial. Certament, hi ha el sindicat agrícola i aromes pageroles. Ara bé, la vida de veïnatge la trobareu al microscopi. Des del Carrer de Dalt va fins l’estació. Els pagesos, treballin o no, s’hi distingeixen pels magatzems. La resta dels casalots són famílies ben situades. No s’estila anomenar-les burgeses, entre altres coses perquè no és exacte. En unes altres paraules, el classisme s’amaga, amb prou feines pretén. Al capdavall, sols els pobres tenen dificultats en amagar-se. El Passeig el vesteixen uns plataners presumits i fatigats. Sovint les seves fulles cauen a deshora. Sempre hi ha petites fullaraques quan hi passeu. Quan no les escombren, m’encisa el seu trepig. Per descomptat, les queixes contra el Comú són llegendàries. Vull dir que la higiene no és el fort dels qui manen. La brutícia i la deixadesa retraten pretensions. Sense recursos ni gent ferma, arreglar-ho és un miracle. Particularment, m’agrada l’amplada de les seves voreres. En tota Garsoca, no trobareu un lloc millor per cultivar la cortesia. De fet, la riquesa es mesura amb voreres obertes. Definitivament, un poble humil són voreres estretes. Ara bé, l’autoritat d’aquesta via, ja no viu en la riquesa que atresora. Els socialistes encara ho refinen més. D’ençà que fan carrers sense voreres, aquesta sensació és irreparable. Ara per ara, la urbanitat de les voreres és inqüestionable. En treure-les per tal d’urbanitzar els vehicles, l’assumpte confirma confusions. Agradi o no, els paisatges promocionen models de ciutat. Vet aquí, en l’actualitat la cotització del carrer d’Autoritats. Per descomptat, no és un topònim, ni tan sols, un malnom de tradició contrastada. Al·ludeix a discrecions i conservadorismes dels seus naturals. Quan ho vaig sentir per primera vegada, la ironia era perfectament carneriana. Fou al Coro, entre anarquistes que fumen amb pipa i obreres amb colònia de cal Subirana. Al capdavall, el poder exigeix respectes. Per descomptat, les dictadures mai no garanteixen aquests fums. Per això, qui s’ha beneficiat en excés, la memòria ho discrimina a pesar del temps. No obstant això, les llibertats enriqueixen relacions humanes. Amb tot, cal remarcar-lo, el poder no dóna sempre crèdit. El carrer de l’Ateneu és l’únic que hi poua. Aquest passeig va unir dues places, la de la Presó i la de l’Estació. Sens dubte, és una de les grans fites de l’alcalde Batllori, l’any 1920. Aquesta decisió per a la fesomia del poble, crec que fou decisiva. Quan la gent vivia entorn del Va i Ve, l’estació quedava lluny. En unes altres paraules, calia fer el carrer d’Abaix fins la Mercè. Llavors, es pujava fins el Coro i, després, l’estació. Al cap i a la fi, Torras i Bages i Pi i Margall encara no existien. A l’inrevés, funcionava de la mateixa manera. Almenys entre la gent que vivia al Petit Eixample. Aquest costum, José Luís de Vilallonga el recorda en la seva prosa no gaire convincent. El to sumptuós del Passeig també li ve de la pineda del Parc Nadal. Ara, una ruïna de sauló i ocellissa. Ja no té res a veure amb l’aire romàntic delss bells setanta.
Potser l’equivocació més imperdonable de batlle Baltasar. Al capdavall, lliga en un poble d’ecologistes de taverna. D’ençà de la quimera del soterrament, insistim en bonsais grotescos. Tot i així, l’autoritat d’aquesta via viu en un altre escenari. Indiscutiblement, aquesta pertany a Joana Raspall. La poetessa sempre ofereix el seu casalot als vianants lletraferits. Tot comença amb la família Deliri. Els seus hereus, rembrandt i Mogambo, són íntims meus. Viuen a la banda del Parc, cases de dues plantes amb pati i magatzem. Típiques cases de pagesos grassos, ara patricis empobrits. Sense voler-ho, Rembrandt Deliri i Gallineta Mitjaceba estimulen els primers poemes. Contactes amb la natura i rondes nocturnes fabriquen Com s’estima un poble. Llavors, les muses no van arravatar-me del tot. Entre altres coses, perquè paisatge i amor van anar plegats. Són anys de sexualitats furtives, de lectures homèriques a la biblioteca de la senyora Marimón. Són anys de converses sota les glicines del Casino. Són anys de militància, entre entitats i revistes. Són anys de passejades inacabables sota els plàtans de la Rambla. Són anys d’universitat, de museus, ateneus i biblioteques. Rembrandt és lleial i bonifaci. És un pagès sense complexos, sap perfectament que la seva feina no enlluerna. Sembla anodí i apagat, per bé que és Alt, corpulent i de maneres amables. Entre senyores, sempre desperta calideses, mai confiances. Enyoro encara les escapades amb Faluga i la seva furgoneta. El foc i la conversa vora l’hivernacle. El perfum d’albercocs a la cabana de les eines. Gràcies a les seves históries sobre la gossa, jo tenia pinso a escola quan hi vaig pencar. En canvi, Gallineta Mitjaceba és exactament el contrari. D’entrada, és un paio inqiet i exigent. Després, se sap un psicoanalista multiusos, rebenta davant tantes collites magres. Quan el veieu, encén altiveses, prim i elegant, destarota per les seves maneres subtils. Entre senyores, intriga desconfiances i cultiva fredors. M’encantava acompanyar-lo en les seves guàrdies dominicals de Torrelles. Rares vegades, els usuaris requerien els seus serveis de metge temut. El temien tant com les epidèmies respectaven la població. D’ençà qe va receptar-hi, la higiene local va millorar una cosa de no dir. Quan passejàvem, la xerradissa sempre era volcànica. Ara bé, quan els dos van cultivar confidències, vaig adonar-me que la formació va créixer en dominis inoïts. L’art de la conversa exigeix que la paraula nodreixi. Llavors, en aquella època aquests amics no tenien dificultats quan s’hi enrescaven. El contrapunt fou la gent de la Comissió del Premi Dot, la qual, va rebre’m amb els braços oberts. Vull dir Llorenç Sans, Matilde Bertran i Joana Raspall. Com deia Narcís Comadira, eren els escuts de la nostra cultura local. A pesar que tots tres tenien néts, només la poetesa gaudia modernitats. Representaven la llenvgua intacta que el franquisme volia erradicar. Estimaven el meu compromís, no tant la meva formació. Gent com Henry Miller, Saül Bellow o Bertrand Russell no els van interessar gens ni mica. Ni tan sols movien una pestanya quan els mostrava el meu entusiasme per Joan Fuster. De vegades, semblaven uns carcamals, però mai no vaig discutir-hi. Era molt conscient que la meva ignorància, no feia més que créixer. Naturalment, divago en el domini de la conversa, l’eix d’una formació contínua.
En aquelles tardes, sovintejava ca la poetessa. Quan li vaig dir que m’avergonyia dels meus poemes impresos, ella va somriure. Astuta i alambinada, a poc a poc, va absorbir-me en l’art de la poesia. Fou un procés lent, bellíssim, impagable. Així, com matilde Bertran no aconseguia convèncer-me amb els seus autors preferits, Joana Raspall va oferir-me lectures en veu alta dels seus autors decisius. Potser perquè m’inclinava més cap a la poesia, no pas cap a la prosa. Exactament, no eren ni Mossèn Cinto, ni Guimerà, ni l’inefable Carner, sinó la seva veu. Sobretot la intimitat de la seva experiència vital en una ciutat tan llòbrega com suada. A poc a poc, vaig entendre aquell vers que la Inquisició no va copsar del tot, de l’inimitable Sant Joan de la Creu. Al final de nuestros días, Amor nos juzgará. El temps, cal combatre’l amb obres, no pas amb quimeres. Cap d’aquestes, supera la paraula, l’eix de l’escriptura. Però, també, de la conversa. El contrapunt de l’amor i de la mort sempre és aparent. Amb exactitud, l’antitesi més exacte, seria amor i soledat. Joana Raspall, davant la mort escolta la vida que resta. Se sap sola, però combat la soledat amb versos i escriptura. Quan va escriure els haikús del seu Arpegis, vaig ser testimoni del seu engendrament. Senzillament, ballava amb una escombra i declamava els versos sense parar. Jo era en una butaca i l’escoltava fascinat. A pesar de la ceguesa, sentia els seus passos i els cops de l’escombra. Anava i venia del corredor, bo i escoltant la seva veu mentre el tocadiscos desgranava un vals. Com repunyetes, lliga un vals amb un haikú? Vet aquí la lira dels seguidors d’Orfeu, el laberint de la creació, sempre és un misteri. De tant en tant, sentia el xiulet del tren des de l’estació. Quan es cansava, llavors, seia i escoltàvem en silenci retalls d’una òpera, sovint un Puccini. Després, a la impensada, reprenia el ball fins que mussitava l’haikú complet, com un globus que explota. Eren diumenges isolats d’un bellíssim estiu. Quan se n’anava cap a la cuina, a preparar una mica de berenar, llavors, despertava d’un viatge sense confidències. Com deia Teresa Pàmies, mentre hi ha projectes, les velles no som decrèpites. La soledat, quan ja no sabeu governar-la, és un naufragi. Vet aquí, la incansable lectura de versos d’aquesta poetessa, meravellosa i centenaria. L’amor per la vida, la tendresa que desprenen les ingenuïtats dels vailets, aquí viu eternament el seu afany. Amb tot ningú com Mogambo al carrer si voleu un deler encara més subtil. Aquest personatge és el germà petit de Rembrandt. De figura ben proporcionada, rosseja en tot. Vull dir que és pèl de panotxa, rubicund i rústec. Un bon jan deliciós, d’una generositat immensa. Treballa de jardiner en el Comú d’un poble veí. En l’actualitat, el jardiner, també és enterramorts, vigilant d’ànecs, mestre de manobres, terapeuta de treballadors problemàtics, un pencaire amb marialluïsa per a tothom. Fins i tot s’ha penjat del pont del Diable per treure herbes. Quan m’ho explica em posa els pèls de punta. Sovint la seva calma, em treu de polleguera. Amb tot la seva bonhomia recorda el seu germà gran. Tot i així, la vitalitat de Mogambo, causa admiració entre propis i estranys. Dels meus íntims, és l’únic que entén que jo haig de sortir i volar tant com pugui. Sense ell, impossible que hagi anat amunt i avall. Si cal fer una fondalada, gairebé vertical, es fa.
Si baixem per un roure per tal de fer una drecera, cap problema. Si cal agafar-nos com cucs entre pedres i fullaraques, l’aventura és servida. Si cal travessar una riera desbordada, fem la canya. Si cal imitar Rabelais en els seus àpats, no el deixem en ridícul. Si pentinem dones, no sé com s’ho fa, però sempre és a la parra. Déu, si entengués tant d’orquídies com de dones, estalviaríem en terapeutes. A més a més, llegeix novel·les policíaques, cosa que va bé pels meus nervis. El poc país que conec, ha estat gràcies a les seves inquietuds excursionistes. Els seus coneixements de botànica son tan exemplars com els del seu germà. Pel cap baix, Josep Pla els trobaria uns pagesos massa sofisticats. Durant una temporada, fou un inseparable de Polvo Guenyo i Carbassó manobre. Llavors, tenien el costum de fer Plaça Reial i voltants, les matinades dels dissabtes. Dit sigui de passada, amb resultats més aviat migrats. Això sí, riure el que vulgueu, en aquests assumptes, uns mags. Per la molta set d’aleshores, encara no entenc com tornaven vius a casa. En una excursió que vam fer a Torrelles de Foix, el dinar va immortalitzar el seu nom. Polvo Guenyo va prendre la batuta en una de les seves barraqueres. Això passava quan l’aiguardent vessava la taula. Carbassó, fixa-t’hi bé, si us plau, sobretot en com mou les orelles. No comparis mai l’idiota de Clark Gable amb el nostre jardiner. Tot just preníem les postres, quan Mogambo va moure amb elegància, no exempta d’inquietud, les seves orelles. Carbassó Manobre no donava crèdit al que veia. Quan sigui un iaio, segur que són el doble de grans que l’immortal actor. Llavors,les dones se’l rifaran com boges, ara tenen els ulls al clatell. Mentrestant, Dumbo no circula pel circo, sentencia el beverri. Carbassó manobre tracta d’explicar-me l’inexplicable. Hòstia, Tinota, creia que vampirs i muricecs, això era cosa de la gent de Balaguer. Sort qe no hi ha en SardinaBufona, no estaríem gens tranquil amb aquest monstre, contesta Polvo Guenyo. Quan riuen tots, dedueixo que Mogambo ja vola amb les seves orelles de papallona. Aquest vespre, passo pels dos túnels del carrer Montserrat. Joan Suñé, enlluernat, conta el grafiti. Aquest matí, L’alcalde m’ho ha explicat al Centre. Preparen el centenari de Joana Raspall. Els joves del Casal ho fan en honor de la poetessa del carrer d’Autoritats. Trobo que és una iniciativa magnífica. Contra a l’abast de vianants, ja era hora. M’agrada que es pengin per les parets del poble, versos i apotegmes. La publicitat dels nostres poetes augmenta respectes i consideracions. Han fet una mena d’aquari que ocupa tot el túnel. Tot ple a vessar de peixos, pops i dofins. Ben guarnit de columnes gregues, com un temple enfonsat. Els versos de la Joana fan referència al balcó del mar. De sobte, recordo els meus temps del Taller d’avionetes carbassa. El sol d’agost xuta incansable a pesar del vespre. Demà, serà la Mare de Déu d’Agost i hauré de visitar-la. Encara li haig d’explicar les descobertes sobre Vinyoli. Quan deixo Joan Suñé a l’autobús de l’Estació, ensopego amb Mogambo. Demà, ha de passejar el gos de la neboda, una bestiota fulgurant. Quedem a les set del matí, m’hi apunto sense pensar-hi. Jo, almenys, no sóc una bestiola amb orelles fulgurants, li contesto impàvid. Cap a quarts de nou, ja serem a casa per esmorzar, mussita rialler. Si no em truques al mòbil, no m’espero. Ja saps, el gos no para fins que no li trec la corretja.