Segurament deu ser l’arbre més gran del poble i ningú no ho sap. És un castanyer d’índies, gairebé arraconat a l’hort de Can Monmany. Quan baixeu de Plaça Catalunya, us el trobeu si badeu paret mitgera endins. Ara és absolutament florit, gairebé fa uns vint metres d’alçada. Llorenç Saladrigas assenyala que el seu tronc, gran i fosc, cultiva nobleses. Calcula que l’arbre duu el centenari de llarg, amb bastanta dignitat. Per sort, els pisos que tanquen l’hort del casalot, el protegeixen. L’alçaria de la paret li garanteix ombres, humitat i calma. Al capdavall, és un arbre que ve de les altes terres dels macedonis i búlgars. Probablement, la famosa ventada de fa un parell d’anys, que va despullar el Parc Nadal, l’hauria abatut.
Però, curiosament, les relíquies de la Ciutat Jardí, encara fan de les seves. La discreció i la intensa humitat del racó, permeten que l’arbre cultivi inesperades ufanors. En realitat, la gent del rodal no estima gaire els arbres. El general Patton, nom popular amb què la gent del poble, coneix el regidor d’urbanisme, s’ha penjat un magnífic medaller a causa de la seva copiosa abatuda d’arbres ciutadans. L’home, d’unes incorruptibles idees internacionalistes, s’ha desempallegat de pins, til·lers i aurons a tot drap. Ara planta, això sí, amb l’acord dels veïns, que no s’ho hagi de sentir, que no és prou demòcrata, ficus i varietats tropicals. Per sort, no és catalanista ni té tufets d’aspiracions provincials. No sabia que l’esquerra és ornamental, cultiva poc l’ombra natural. Quan els arbres no creixen prou a les nostres voreres, vol dir que som una mica més ignorants. Les infras són necessàries, però, si els arbres són ornamentals, gastarem més aire condicionat.
D’ací vé la vehemència elèctrica que tanta fama ha donat al General Patton. Només cal veure que replanten en totes les noves propostes urbanístiques. És a dir, molta demagògia i poques propostes de futur sostenible. Si l’ombra no la fan els arbres, al carrer només hi serem a la nit i als sols d’hivern. De fet, sense ombres, sense bars, sense feina, l’avorriment de pobres i parats, té perspectives, no gaire malencòniques. Un poble de gent gran, canalla i mames agobiades, no està malament per a la dècada que ve. Els disques que s’ho facin mirar i que emigrin, el marge de maniobra creix fora del rodal. A l’estiu, cada cop anem a dormir més tard, perquè la calor no l’eixuguen prou les pedres. Els castanyers d’índies no són gaire valorats des del punt de vista ciutadà, llevat de parcs on creixen en avingudes impressionants. Aquest, en concret, en créixer dintre d’un recinte hortolà, senzillament, li ha tocat la loteria. després, en ésser un arbre de fulla caduca, la seva discreció és més intensa que la dels pins, romantics i ronyosos. Quan baixo pel carrer de la Presó, el jardiner em demana que aspiri el perfum d’aquesta florida. És lleugera, fresca i voleiadissa. La gent pensa que és el bon rotllo de la primavera, llevat dels qui pateixen habituals àl·lèrgies.
Si sortiu del Parc Nadal, per la banda del carrer de Dalt, aprofiteu-lo. Us deteniu davant les tanques de l’escola, i ulleu a ponent, la seva esplèndida tofa des d’una nova perspectiva. Us garanteixo una agradable sorpresa que jo me la pinto a l’oli. Vull dir que no tot són roses i punyetes, versos i flors de tarongines. Ja sé que Els Amics de les Roses tenen el monopoli de la bellesa, però que no abusin. Després, Llorenç i jo, baixem a Can Falguera a fer col·lecció de floretes. De fet, és la única reserva d’oxigen pur de la ciutat, amb unes garanties més que notables. Hi ha una riquesa d’arbres que crida l’atenció excepcionalment, a causa de la brutal urbanitat de la ciutat.
Can Falguera guarda arbres raríssims, exemplars fins i tot de botànic amb prestigi. El jardiner m’atorrolla amb paraules estranyes i bellíssimes. en faig tria de poeta, amb ganes d’una nova sextina. Vull dir que hi ha margarides d’hivern, sàlvies que tant m’encenen, clívies i esplèndides aus del paradís. No deuen estar molt rondinaires els marquesos des del cel amb aquests miradors. En canvi, jo sí que rondino el seu mal gust en estàtues amb un mal gust insultant. Al capdavall, llevat de la iaia del José Luís, Voltaire era una marca de mitjons per als marquesos. No podrien fer alguna cosa que eixorivís l’esperit del parc, escultors com Hernández o en Sans? Sembla que amb la crisi, haurem d’acostumar-nos amb infusions i orxates. En tot cas, deixem-ho córrer, els artistes són uns llaunes insofribles. Ara bé, són meravellosos, els cedres del parc, perpetuament nevats. Sí, sentiu prou bé, neu d’ales de garses, bo i governant la quotidianitat del poble des dels seus nius tan encimbellats. Sincerament, ara que el general Patton passa a la reserva, fins i tot guanya la natura, però no ho digueu gaire fort.