Ahir vam parlar molt sobre l’any Raspall. No obstant això, cal posar-hi fil a l’agulla. La pluja d’idees d’Anabel López intriga. Sobretot perquè no és corrent gent amb empenta. En la feina, la trobo una metralladora. Això sí, té dos defectes fabulosos. És a dir, gens modesta i bastant ingènua. Són les sorpreses de la vida. Un Miracle quan es tracta de fer fricades. Promoure que l’esperit surti dels llocs consagrats, creieu-me, se n’han de tenir. Una idea que va sugerir és que un equipament important de la ciutat ha de tenir el seu nom. Una escola, un auditori, un teatre o un equipament semblant. Ja no és la primera vegada que la gent important insisteix en aquest tema. Fins i tot m’han suggerit el Canvi de la Biblioteca Roig per la Nostra escriptora. Personalment, no comparteixo aquesta predisposició. En el seu moment, Llorenç Sans va demanar-me que defensés la poetessa davant la Roi. Per descomptat, la polèmica va semblar-me de campanar. Desgraciadament, Roig va morir en plenitud, llavors la seva lucidesa frapava. Articularment, batejar un carrer o un edifici del poble amb el nom d’un ciutadà vivent, pel cap baix, em sembla poc rigorós. En aquella època, Roig va deixar-nos sobtadament. La seva pèrdua no era qualsevol cosa davant l’escàs compromís de l’època. Naturalment, el Comú va optar per una decisió encertada. També tinc molt clar que si no milités en el partit gobernant local, són de la llarga. Motserrat Roi, en la seva escriptura, era d’un compromis unsubornable. En tot cas, Llorens Sans tenia una opció plenament vàlida. De tant en tant, el Comú l’encerta, el nom honora la ciutat. Però, el entenari ho canvia tot. Anabel López suggereix que l’Auditori dugui el seu nom. La idea sembla lluminosa, no pas lleguminosa. És clar que sempre hi poden haver millors propostes. Però aquesta, especialment, crec que hi trobaria consensos. En tot cas, l’Any Raspall, un bateig d’aquestes dimensions, sí que l’hauria de tenir.