Truca un amic senderista en l’atur. Una empresa de tractament d’aigües, li ofereix feina. Demana que l’ajudi per a fer una demo. Per descomptat, sense compromisos. Ho necessita per a aprendre en aquest ofici. És a dir, fer de comercial en una especialitat concreta. Per solidaritat, cal arromangar-se. La situació de la gent en atur, amb edats indefinides és preocupant. Per reblar el clau, diu que l’empresa ofereix feina. En unes altres paraules, que si conec amics parats, la notícia no és una broma. Un cop de mà, no fa mal a ningú. Dies després, primera sorpresa, ell arriba amb una instructora. Van carregats com si vinguessin de Xangai. De seguida, expliquen l’objecte de la seva visita. Volen que sapiguem amb dades científiques, l’aigua de merda que havem. Tothom ho sap,però ningú no se sent al·ludit. Fan proves amb totes les aigües que bevem, rentem i banyem. El clor i la calç tenen una presència exorbitant dins la llar, a pesar que és potable. Curiós, les institucions es carreguen plàstics i derivats per al consum. Però saben que l’aigua comença a ser escassa. En canvi, les empreses saben que l’aigua de qualitat encara escasseja més. Oi que fa rar que les institucions no se’n preocupin d’aquest assumpte? Ho sento, no tinc la culpa que doni males notícies. Agraeixo que la instructora no s’enrotlli. L’amic fa les proves. Ell mateix les explica. Quan no, la dona mateix. En primer lloc, mesuren el clor de l’aigua de l’aixeta. Després, l’aigua que comprem al súper. A casa, hi ha diverses marques. No tinc cap inconvenient en dir que,de tant en tant, comprem de les més cares. Les proves són concloents i taxatives. Fins i tot hi ha nivells força detectables de porqueria cancerígena. Quan acaben, fan una mostra sobre la calç. Els resultats són tan espectaculars com en el clor. De seguida, la xicota fa un estudi visible de les nostres despeses de whiskey H2O. La xicota és llesta perquè sap que nosaltres no en som gaire. Ignasi Riera, escriptor i ecs parlamentari de la comarca, que ara viu a Madrid, diu que els catalans paguen dues vegades l’aigua. Quan ho va proclamar, tothom li reia la gràcia. Ara haurem de posar una depu a casa. La diferència és que la meva afirmació ja no és un xiste. Llavors arriba l’originalitat d’aquests nous comercials. Demanen que opinem sobre obvietats,la qual cosa em diverteix. Després,suggereixen si tenim coneixences que interessi el rotllo. Fins i tot insisteixen que la seva firma busca gent en paro. Ja no em diverteix gaire aquesta agressivitat de sentit comú. Comptat i debatut, els usuaris ja no les tenen totes. En canvi,les empreses de tractament d’aigües, almenys aquí, ja comencen a tenir-les totes. Per descomptat,vam voler saber què costa l’osmosi. És a dir, l’aigua de boca. Quant als descalcificadors,ja són figues d’un altre paner. Tot i així, són inversions que pinten bé. Viure aquí, cada dia és més car i no gaire higiènic. Si fa no fa com els polítics que gastem. Sap greu que faci estirabots d’anarquista. Però, l’emigració ja no és un tema de senegalesos sense papers i enginyers indígenes. Quan desbarro, millor que ajudi companys desesperats.
Depuradores
- març 18, 2011
- Agustí Vilar