Polvo Guenyo m’explica la plaça 8 de Març. Per a no tenir gaire experiència, se’n surt prou bé. Vull dir entre disques rondinaires com jo, és una sorpresa admirable. La plaça és magnífica, fins i tot original. Dins la barriada de Can bertrand, és un colofó perfecte. Magnífica perquè tasta tots els estils actuals. Original perquè sap respectar la funció dels edificis públics que presideix. Casal de joves, Nau gran de Can Bertrand i Policia Nacional lliuren targeta de presentació. Imagino que des del Carrer Carreretes, els seus diversos elements encara estranyen en el nostre pobríssim urbanisme local. Veurem què duren les muntanyoles de gespa. Els bàsquets i les taules de ping pong, escalfen bancs i arbrissons. D’aquí a un parell de dècades, aquesta plaça potser guanyi en frondositats i cites. Tot i així, l’espai genera optimisme.
Feliçment sóc una dona, títol d’un conegut llibre de maria Aurèlia Capmany, subratlla la placa de la plaça. La cita em tranquil·litza. Vull dir que els coreligionaris d’aquesta senyora, més que socialista, una gran lliurepensadora, no la llegeixen gaire. Ja se sap, els polítics sempre es calmen vora tòpics i eufemismes. A l’altra banda de la plaça, hi ha una altra cita que fa referència a la fermesa de les dones en aquest món. La pretensió és saludable, la realitat, fa figa. Durant la inauguració, Polvo Guenyo observa oradors i públic. La gent que escolta la classifica en tres sectors. És a dir, els manaires, els prunes agres i el poble. Els manaires somriuen, reparteixen festes, fins i tot van mudats. Els prunes agres són seriosos, displicents, fins i tot fabriquen mala bava. El poble ja dispersa. Vull dir que cal ser condescendents amb la societat civil. Imagineu-vos la importància que tenen si no decoren. N’hi ha que van sense barretines i altres que s’empipen perquè no fan sardanes. Les oradores que parlen sobre heroïcitats femenines a Can Corrons, rescaten i difonen. Estranyament ho fan bé i entretenen. Finalment, l’alcaldessa escampa artilleria ben perfumada. El govern s’ufana amb raó d’aquesta barriada completament perfilada. Però, el Comú s’ha endeutat fins extrems que avergonyeixen qualsevol ciutadà raonable. Al capdavall, la feina política costa quan el dilema és convèncer. Enmig d’elles, el regidor d’urbanisme explica amb una alegria insòlita, originalitats de l’espai. D’acord, la mobilitat autònoma dels disques sensorials se l’han de pintar a l’oli.
Encara més sorprenent. La nau gran de Can Bertrand, seu d’un equipament que honori la ciutat, encara és un quarto dels mals endreços. Ara per ara, ni Museu del Còmic ni biblioteca pública. L’esquerra local ni tan sols és eixerida quan mana. La plaça Lluís Companys s’hauria de dir la plaça de la República. Aquesta plaça,8 de Marc, s’hauria d’haver personalitzat. Vull dir que podria dir-se perfectament plaça Capmany. Al capdavall, prefereixo humanitats abans que idees. Ara bé, quan les idees no toquen, aquestes segur que apleguen. Encara més, quan es mana, tot això se’n va pel pedregar. El 8 de març put a calendari laic fatigat. En canvi, si es calla la república, el món només escampa ambiciosos. Finalment, un conegut militant polític s’acosta a Polvo Guenyo. Amb cordialitat li demana qui vota en aquestes munis. L’amic, sorneguer, li contesta, per descomptat, els nostres. Uf, com costa espolsar-se aquesta bona gent.