Ballar és escapar-se. (Josep Maria Espinàs)
Damunt la taula, una pila de versos
fa piuladissa de plàtans i roses.
Al menjador de Cal Cahué, el ball
comença sense sabates ni veus.
De sobte, un vals bressola pels diumenges,
bo i esperant abraçades d’escombra.
Sento delicadeses d’una escombra
quan giravoltes indócil pels versos.
Dins la fosca, les tardes dels diumenges,
les paraules fan trenes amb les roses.
Tot just recites tendreses, les veus
afanyen meravelles, precs de ball.
Vull tots els mots a la pista de ball,
els teus consells, els sospirs amb l’escombra.
Déunhido com fas tremolar les veus,
el somieig amb què busques els teus versos.
Enlloc s’estimen la llengua i les roses
com a ca la poeta, quins diumenges!
La parella al vestíbul dels diumenges,
rodolant sense escapar-te del ball.
Llavors, les saragates de les roses
omplien el poema dins l’escombra.
Intimitats que creixen dins els versos,
Quan els infants tot d’una són les veus.
L’òpera al 33 ja no la veus
quan les cantants no broden els diumenges.
Entre vestits i joies, tries versos,
la millor diadema del teu ball.
D’improvís, cal sentir-la com escombra
un furiós bolero ple de roses.
Fa temps, la vida abandona les roses,
soles floreixen sense jocs ni veus.
No falla, quan t’arrambes a l’escombra,
dilates encanteris de diumenges.
Per sort, sento les passes del teu ball,
les petites carícies dels versos.
Joana, sé com veus les nostres roses,
com les d’aquí, l’escombra dels diumenges:
Ras i curt, ets encara un ball de versos.
Agustí Vilar
(En homenatge a un llunyà 1 de Juliol de 1913, data en què va néixer la poetessa santfeliuenca Joana Raspall)
