A un quart de vuit sortim de cal Llorenç. Matí d’ensaïmada, no sembla que el sol vulgui fer un ou ferrat. Marga Ollé ens espera a la Selva del Camp. Anem a fer un tomb per les muntanyes de Prades. Per descomptat, fem una excursió a la carta. Marga i Llorenç, gats vells quan tresquen, fan un noticiari rupestre prou divertit mentre esmorzem. Ella suggereix itineraris. Alcover amunt fins a Capafonts. La seva idea és una visita a la Font de la Llúdria.
Explica que és el naixement del riu Brugent, un afluent del Francolí. Imagino un rierol escanyolit i bucòlic entre paisatges àrids i místics. Tot i així, amb ells sempre vaig segur perquè jo no les tinc totes. La grip de setmana Santa i la soterrada convalescència cardiològica, exigeixen precaucions. La muntanya vol domini del cos i confiança amb les persones amb qui tresqueu. Marga Ollé no suporta itineraris exclusivament planers. La seva salut inevitablement se’n ressenteix. Ella és amiga de senderons i itineraris capriciosos. Arrufo el nas quan ho explica tot just deixem Capafonts, camí del riu.
Marga i Llorenç discuteixen contínuament sobre marges, cingleres, foradades, barrancs i masos isolats. L’oratge estova galtes en una ensaïmada cada cop més enfarinada. Per sort, no cal preocupar-se pel temps. Els camps d’avellaners no amaguen el bosc de ribera que anuncia el riu. Ben aviat entrem dins la fronda, inesperada i esponerosa. De sobte, el repic de l’aigua reconforta i eixoriveix. És la presència del riu Brugent, el seu nom ja explica la seva força. La llera àmplia i pedregosa, anuncia el seu règim de caràcter torrencial. La pluja d’aquesta primavera encara l’exalta més. Milers d’anys, foradant la pedra d’aquests turons, li confereixen una bellesa subtil i misteriosa.
La sorpresa fins i tot ateny Llorenç perquè la flora s’enriqueix inaudita. Una dotzena llarga de teixos puixants són tota una carta de presentació. Més amunt entrem dins el recer de la Font. L’arbreda fa que el sol no hi penetri mai. L’aigua fa un piano perpetu de salts i cascades. Les alzines són vigoroses i vetustes, la pedra freda i humil. Les meves mans amb prou feines abracen soques que no callen. Les branques són a tocar de la nostra mirada. L’indret és d’una bellesa exclusivament edènica. Un perfecte paisatge de poetes per a enredar senyoretes. Vull dir que els trobadors, a la seva època, amb paisatges com aquest, ja filaven prim. L’amor cortès, no confongueu cortesà, devia néixer en llocs semblants al que jo tasto en aquests moments.
El rodal agleva barrancs, rescloses, miradors amb baranes de fusta, frondes vora el riu d’una intimitat, impossible que sigui domèstica. Encara més, camins i senderes, serpentegen amunt i avall. Vull dir, que en aquests caminois, els passos són equívocs i els somnis salten aigües enllà. Els trobadors d’Occitània, abans de la sanguinària ensulsiada dels càtars,van impulsar la única forma de vida optimista que han creat els europeus. Prou se’n cuiden les institucions del vell continent perquè aquesta llavor no es conegui. La cortesia envers les dames d’aquell món, consistia en un peculiar setge de galanors. Dames i trobadors classificaven aquests setges, sovint amorosos, en tres categories. No sabrem mai fins on va arribar la murmuració i la xafarderia. De fet, és tan baldera com la moralitat, pel cap baix tan dubtosa com en l’actualitat. En tot cas, pretendents, suplicants i acceptats conformaven tot el teixit de l’amor cortès. Aquestes relacions no van viure exemptes d’escàndols i episodis dramàtics. Almenys, la poesia dels trobadors no amaga mai aquestes inquietuds.
Aquest enriquiment d’horitzons personals, sobretot entre senyores, mestresses del seu domini, mai no el van tolerar les institucions eclesiàstiques. La inquisició no va parar d’empaitar heretges durant segles. Però, sobretot, va vigilar sacerdoci i adulteri. La trajectòria dels dominics navegant la Inquisició, mai no la sabrem del tot. De fet, millor no saber més bestieses de caire tan lúgubre. De fet, els paisatges de la Font de la Llúdria expliquen com la Natura nodreix imaginacions.
Marga fa fotos mentre seiem en pedrissos inoblidables. Fins i tot porta un trípode per tal de fer instantànies plegats. De fet, aquesta tarragonina, quan s’enfila, sembla un boina verda, una militar estil COE. Potser no conec cap altra persona més preparada per a moure’s camps a través. Uf, mudes per si de cas, impermeable, piolet, cordes, xiclets de menta, etc. La perspicàcia del trípode explica la fabulosa experiència d’aquesta incansable excursionista.
Poc després, enfilem cap al poble a fer l’aperitiu. Més tard, baixem a Can Fortet que presideix l’entrada al nucli. Allà hi ha restauració i colònies. fem un dinar senzill, sense pretensions. Unes guatlles a la brasa, em senten prou bé. En tot cas, els dinars populars empipen sense begudes a l’alçada dels seus sabors. Arreu, les olives, guanyem matisos i discreció. En canvi, el vi, gasiu i detestable. Amb tot els negocis, no cal insistir-hi gaire, amb prou feines rutllen. Marga s’esplaia sobre el seu viatge a Xile. Des d’Atacama fins la trencadissa austral, repassa la màgica bellesa d’aquelles contrades. Va Visitar Isla Negra i escenaris mítics del gran Meruda. En canvi, la meravellosa Gabriela Mistral tothom se n’oblida per les seves devocions indígenes. Marga també repassa maputxes i naturals d’Atacama, indígenes d’estirp boliviana. Li frapa la minoria alemanya, de confessió luterana amb vocació de gueto. Amb tot Xile és un país riquíssim en mans d’una oligarquia voraç i camaleònica. Això sí, els contrastos i la riquesa d’aquelles contrades són formidables. La conversa és estufada i lleugera.
A mitja tarda, tornem a baixar al riu. Ara la ruta tira cap a Farena. Un parell de cops creuem per passeres no gaire confortables. El brogit del rierol és persistent i relaxant. Llorenç pessiga un parell de cigarretes entre boixos ubèrrims. Caminem força fins que arribem en un racó sorprenent. En el marge dret del curs de l’aigua, s’aixeca una paret de gairebé vint metres d’altura. Quan hi entrem, les nostres veus sembla que se sentin dintre d’una olla. El lloc pertany a la infatigable feina d’erosió dels elements. Llorenç em fa seure en un pedrís vora el rierol. Però, no m’avisen que el desnivell, gairebé fa més de dos metres, també de paret vertical. L’aigua poleix la roca i fa aquestes formes tan agressives. com que crec que estic prou acompanyat i segur, deixo el bastó al meu costat. Per tant, com que no té lloc on descansar, llisca cap a l’aigua com una centella. Ningú no m’ha dit res que sóc davant d’un penya-segat per a crustacis de la meva espècie. Llavors, comença la diversió per als vidents. Sort que he deixat lliure la goma del bastó. De seguida, Marga aconsella Llorenç que prengui una canya amb forma de ganxo. La situació és complicada perquè no és fàcil traure el bastó sense cap risc. Demano que ho deixin córrer, que bastons blancs, rai. Però, no em fan ni puto cas, cada dia no hi ha joguines d’aquestes subtileses pageroles per a excursionistes poc entretinguts. Només faltaria que caigués el jardiner per completar la jornada de càmping. És clar, Marga pot salvar-lo de tantes perfídies tarragonines. En tot cas, no me’n fio gaire si les coses empitjoren.
De cop i volta, la imaginació d’un trobador matinal, ara engruna pessimismes d’un menestral ben educat. Procuro no posar-me nerviós, això que ho faci la veïna del replà de casa. Però, com de costum, tampoc no les tinc totes. De fet, sóc més avorrit que la punyeta. De cop i volta, els set-ciències inventen la pesca del bastó blanc. Durant una llarga estona, tracen d’enforquillar-lo. La constància del amics és admirable. Finalment, el trauen del seu inesperat bany de capvespre. Poc després, desfem el camí, un altre cop cap a Can Fortet. Ara, pugem i cal fer-ho amb prudències. Tinc ànsia de perdre l’alè, però els companys faciliten la tresca. A poc a poc, la claror s’ombreja mentre la tarda declina. La pujada fatiga però la marxa és constant. El cansament ronda les cames i l’esperit. Però, Marga i Llorenç sovint es deturen. Ella explica els antics molins de drap que va tenir el rierol. Ell em demana que m’aturi mentre cerca una drecera millor. Ja fa estona que no sento la remor de l’aigua llera avall. En canvi, sento uns inesperats lladrucs de gos enllà de la carretera.
D’improvís, el bastó topa amb la carrosseria del cotxe d’en Llorenç.