Abans fou la pinassa, ara són les queixes de les tórtores. Així s’explica una ciutat que no es cultiva. Amb tot és una metàfora incòmoda, una divagació d’un poeta solitari.
Per descomptat, una ciutat la fem nostra perquè sempre torna. Antany, van ser les meravelloses deixalles dels pins. Mig segle enrera, la xafogor sempre fou escassa, gràcies a la pinassa. Un cop s’acabava l’estiu, les fogueres del Parc Nadal perfumaven tota la ciutat. La flaire de la pinassa cremada, omplia de recolliment i de discreció les famoses idees de la ciutat Jardí dels estetes noucentistes.
Érem una ciutat pobre amb una geografia rica, un rar equilibri de proletaris, pagesos i menestrals. Burgesos i aristòcrates eren una relíquia de prestigi. Però, les llibertats democràtiques han incorporat la ciutat a la metropoli.
Per descomptat, el tema té avantatges i inconvenients per a la vida quotidiana del poble. En primer lloc, les pinedes han retrocedit dràsticament en el paisatge del nostre termini municipal. Ara els arbres ciutadans, per no fer, no fan ni ombra ni al·lèrgies. Per descomptat, la pinassa cremada ja no envesca carrers ni places. Aquesta nostàlgia pública ja no podem callar-la plegats. Tot i així, la nostra brutal urbanització porta nous signes d’identitat. Bàsicament, durant l’última dècada, colònies de tórtores s’instal·len entre nosaltres. Exactament, vigilen d’ací d’allà com les antigues catifes de pinassa. Així com el vegetal sec excitava col·lectivament el nostre olfacte, el cant de les tórtores, destil·la una simfonia de queixes.
És clar, les garses són el nostre penós emplema. Però, en realitat, és una au poc gregària, de xiscle esporàdic i inquietant. Quan ho fa, sempre tinc la impressió que blasfema davant civismes dubtosos. En canvi, les tórtores, nombroses i pesades, són primes i avorrides. En tot cas, la seva sonsònia auditiva persistent, explica canvis que mai no són radicals. És a dir, encara hi ha massa retalls de Ciutat Jardí, com perquè les aus desaprofitin tantes possibilitats de lloguers volàtils. Això sí, els coloms encara no són una epidèmia, a pesar dels seus parrups tan sinistres. Però, la seva proliferació en terrats i teulades de pisos i cases amb poca activitat vital, anuncien més empobriment, més podridures.
Viure en un rodal, gairebé completament urbanitzat, no significa que la Natura ens abandona. Emigració i gent gran nodreixen una ciutat empobrida i fatigada. Tot i així, cal recobrar pessics d’equilibri si volem que l’enyorament doni bon rotllo. Si no ho fem, llavors la Natura decideix per si sola. Les ventades que han despullat el Parc Nadal, van ser un avís extraordinari. La substitució depinassa per plomes, fan un nou signe, que gairebé ningú no s’adona. Potser perquè els signes només viuen del record. Sí, el record, prou feliç en la meva soledat, creix entre pinasses i queixes d’ocells. La ciutat són també aquests moments d’inexplicable nostàlgia.