Aquestes pianistes tenen la devoció de la feina ben feta. Ara bé, amb un Debussy i un Rachmaninov? La sorpresa és formidable quan m’hi endinso en aquest programa. Això va passar al tradicional aplec poètic i musical dels Amics de la Biblioteca Roig. Anabel López i Joan Suñé van girar rodó un altre cop, com a promotors de l’esdeveniment.
El programa fou variat i distret, popular però amb grapa. Insisteixo, és un dels pocs actes públics, d’àmbit local, on la cultura s’allunya del pintoresc i l’elitisme. Tothora busca un equilibri entre usuaris i gustos estètics. Potser són de les poques hores de la ciutat en què hi ha plenitud ciutadana. Vull dir participació d’usuaris d’una biblioteca que vol expressar inquietuds estètiques i compromisos cívics.
El quadre teatral va tornar a Segarra. Que no faltin mai les nostres cursileries sentimentals. Ara bé, el programa poètic continua essent sorprenent. Susanna, García Montero, Maragall, Déu-n’hi-dó. Les proses, prou escollides, Quart, Delibes, Rodari,vertiginós. És clar que em deixo altres lectures i interpretacions d’una amenitat que atrapa. En tot cas, l’amanida fou ben assortida. Peces musicals i exhibicions de cors i danses van fer arabescos en un auditori Falguera, de sobte, una detestable nevera.
El públic, completament entregat, no va omplir per culpa de les pertinaces incompetències dels responsables de cultura de l’ajuntament. Quan les coses no es fan entre tots, tothom hi surt perdent. Però, quan les autoritats hi fiquen cullerada, el desori és infal·lible. Tot i així, la festa fou rodona, magnífica. Amb tot, no ho puc evitar, em quedo amb les meves pianistes russes. D’acord, l’una és de Geòrgia i l’altra, de Sibèria. Quan dirigeixen, ordenen, toquen, es concentren, fan que paciència i silenci, perfilin inesperades belleses. És a dir, un miracle a l’abast de gent que persevera entre llibres i compactes. No totes les biblioteques poden dir el mateix.