En un teatre gairebé ple, Jaume Giralt fou reconegut per tothom. No m’ho esperava perquè les dates ja no són idònies. Durant la meva intervenció vaig demanar-me per què la seva crítica incomodava. Potser és aquí on tothom bandejava el seu comentari avinagrat. Sense embuts, vaig dir que ell no va proclamar mai cap valor, ans al contrari, ell els vivia amb la seva modesta aportació de ciutadania. Només, per això, solament per la feina del teatre, mereixia la Medalla de la Ciutat.
Entenc que la mereixia per les hores que va invertir-hi, pocs n’hi ha de la seva raça. Indiscutiblement, la seva agudesa artística, és a dir, l’eficàcia i la feina ben feta, han creat escola. Certament, ell sempre va optar per posicions modestes, per discrecions militants perquè la ciutat no xuta com a projecte comú. És a dir, entitats, equipaments, institucions no han sabut endreçar i consolidar xarxes de cultura per a tothom. Urbanísticament, som un poble desvertebrat, culturalment, també. La medalla de la ciutat culmina trajectòries en favor d’aquesta feina que beneficia tothom.
La inquietud crítica de Jaume Giralt sovint era negativa. Per descomptat, de què serveix dir amèn a històries que planifiquen guetos i grisors metros. Giralt insistia en la batalla de la llengua, on la perseverança és un valor afegit. Insisteixo, en les medalles de la ciutat, no cal regles. Potser, l’única que bandegem miserablement, són les hores de passió que es dediquen a la comunitat. Aquest és el principal mestratge de Jaume Giralt tant en teatre com en poesia.
Quan combatia la carrincloneria de les nostres activitats artístiques, el seu avís sempre fou impagable. Entitats i autoritats vam sortir l’altre dia prou retratades. La memòria de molta gent el recorda perquè usem també les seves inquietuds. Quan acabava un concert de jazz a l’Ateneu i hi coincidíem, sempre deia, t’ha agradat? Jo li contestava, no m’he adormit, ja és molt. De fet, el jazz en públic, sense puros, no m’ha interessat gaire. Els temps corren cap a la violència políticament correcte. Sense vicis públics, una ciutat és un súper de funcions avorrides, on la fantasia només té paràmetres privats.
Giralt perdia els estreps si algú feia sonar el flabiol, quant als vicis, exercia toleràncies modèliques. Com Montaigne, si us plau, recordem-ho: l’honor de la virtut és lluitar, no pas vèncer. Així, doncs, Jaume hauria rigut si li haguessin proposat aquest xiste de bronze. Al capdavall, l’estil d’una ciutat creix amb memòries com la seva.