Rapsode, actor, melòman i ateneista, cultiva cultures. Pocs ciutadans de la nostra ciutat tenien tantes inquietuds públiques. Sempre va bregar catalanismes perquè sabia que no n’hi havia prou. Durant els últims anys, no va importar-lo gens que li pengessin l’etiqueta de emprenyat. Al capdavall, com pocs ensumava divorcis entre realitats i institucions. En canvi, no vivia presoner dels valors que, en l’actualitat, s’esfondren. Encara més, com tots els demòcrates, omplia conviccions amb fets. D’acord, allò que no entenia, per principi, en desconfiava. Però, a diferència de moltíssims, no era gens pobletà. És a dir, raonava discursos.
Com a home de cultura, sobresurten passions cap a la lectura. Va fer de la lectura en veu alta una batalla campal contra la superficialitat. Sabia que era un mètode eficaç en aprenentatges. Durant dècades, recitació i interpretació teatral li van donar solvències. En aquest àmbit, tenia una autoritat que trigarem a omplir en una ciutat tan devastada. En moments de plenitud, pocs rivals havia, quan s’acostava als textos. Fins i tot quan llegia els meus poemes, aconseguia que dubtés que fossin meus. La veu, no solament informa, sinó que emociona. Solament els rapsodes separen rarament poemes de poetes. Aquest elixir sonor, exigeix un domini que pocs obtenen. Sincerament, crec que Jaume Giralt ho va aconseguir moltes vegades. Així sabem que un Carner o un Segarra local, tenen encara gust de Jaume Giralt.
En aquest sentit, tradició i exemple, tenen una memòria. Basta només recordar l’últim memorial Ramona Pons al Coro. Tot i que la seva veu, ja el traïa, l’ofici tenia regnes. En queda l’art, una barreja inimitable d’humilitat i feina ben feta. Teatre, poesia, música i cursileries santfeliuenques, res no se li escapava del seu bon gust. Que no us en quedi cap dubte, l’amic Giralt ha fet escola. Els qui volen preservar la seva memòria, un homenatge sempre és poc. El pròxim 3 de Juliol tothom té una cita ineludible al Centre parroquial.