A rel de la desaparició de la seva senyora, recupero records. Pati Llimona, conferència sobre bicentenari Braille. Minyana parla sobre aquest codi que permet escriure i llegir les persones cegues del nostre país. Que ningú no oblidi que fou ACIC qui va proposar-ho a la Taula d’entitats sobre la discapacitat, fa un parell d’anys. Vaig emprenyar-me perquè vaig perdre moltes coses que va dir i alhora vaig tenir clar que necessitava l’ajut d’una connexió intel·ligent per a sordcecs. Les poques que vaig entendre, van fascinar-me. Sobretot perquè la història del país s’assembla a la dels cecs del territori com una gota d’aigua.
Al·lucino que fins l’any 1.985, la ciutat comtal, encara no comptava amb una escola per a cecs. Però tampoc no la tenia Bilbo o València. De fet, les quatre ciutats més poblades de l’Estat, només la capital, gaudia d’aquest privi. Enteneu perquè el corredor de la mediterrània ha de passar per Madrid? Recordeu que la universitat a Barcelona, li va ser atorgada durant la darrera dècada del vuitcents. Una gracieta de la Reina Maria Cristina de Borbó. És a dir, un parell de facultats i aneu que xuteu. Per això fardàvem d’escoles d’arts i oficis, allà on podíem. En canvi, els estudiants, a Cervera o Erasmus de l’època. Pesqueu els paral·lelismes que vull visualitzar?
Els exemples, per molt de sidral emocional que posi, són infinits, ja que la cosa comença amb Pedro I El Cruel, de Castella. No cal fer-se, però, la víctima erudita. María José Ania va dir-me que Minyana tenia una mena d’autobiografia, que valdria la pena capbussar-s’hi. Així ho he fet en escoltar-la com a rerafons dels esdeveniments i el profit ha estat indubtable. Sap greu el tràngol que passa aquest gran mestre, però la seva vitalitat és un exemple a seguir.
Músic, mestre de braille, advocat, impressor, promotor de teatre i responsable de diversos càrrecs d’educació i similars, avalen una trajectòria més que dilatada i compromesa. Els altres i jo, és un llibre entranyable, desigual, curiosíssim però profundament sincer. La seva vida com a disca deixa titulars que posen els pèls de punta. Oi més quan parlem de la postguerra i la transició, èpoques polítiques distintes, tradicions socials més aviat similars. Podríeu explicar-me que tenia de roig i de separatista el Sindicat de Cecs de Catalunya? Han canviat les coses però n’hi ha que continuen igual. Si fa no fa més amagades però visibles, especialment per als cecs.
L’optimisme de Francesc Minyana és innat i generós, per al meu gust massa literari. Del seu llibre en trec bastantes conclusions. Primer, que la integració, no te la regalen. Segon, sense formació, no hi ha cap opció per a la igualtat d’oportunitats. Tercer, les institucions sempre remen vora el poder, rares vegades assumeixen les inquietuds dels usuaris. Quart, la discapacitat, sempre lluny del poder, però no gaire. La seva autobiografia no té cap voluntat de ser una denúncia de la situació dels invidents. Al contrari, busca un punt d’equilibri optimista que faci còmode la percepció de tothom. En unes altres paraules, és el cantó amable de la transició davant les barbaritats de la dictadura. Però, el llibre té moltes riqueses que, sovint, passen inadvertides per a molts passavolants. Per exemple, no són les creences allò que ens fa escèptics o incrèduls, sinó, més aviat, les desídies de les institucions. Minyana construeix tot el seu edifici de convicions a partir de la religió i la política. En tot moment marca distàncies amb institucions eclesiàstiques. En canvi, fa un cant a l’espiritualitat que honora sensibilitats. Quant a la política, meravella el seu compromís amb el país. Jo, que vinc d’una ferrenya tradició d’esquerres, sovint s’ignora la tradició catalanista. Les esquerres acostumen a simplificar que la dreta del país, eren els catalans de Burgos.
Francesc Minyana ve d’un grupúscul que parla d’embranzides importants que la història nega amb persistència. El partit federal europeu, de Gilbert Grau, fou on ell va desenvolupar discurs i compromisos. Aquella gent sabia que pujol era la solució per a Madrid en els moments difícils de la transició quan Tarradellas va esgotar-se. El famós Centre de Documentació de costos, o sigui les sigles del clandestí Convergència Democràtica de Catalunya. En l’actualitat, partit que governa la Generalitat amb un programa en què sols destaquen les retallades. Però, Francesc Minyana assumeix amb decisió i valentia tots els projectes amb què creu. Per descomptat, en Lluís Maria Xirinachs o en Josep Benet tenien potser més clarividències. Però, la política no viu solament de greuges o raons. Molt significativa per al col·lectiu de persones cegues del nostre país, la crònica que fa de l’arraconament d’aquells disques que van lluitar contra la marginació dels cecs dins ONCE.
Memorable la valentia dels caps quan van demanar una escola per a Barcelona davant del Caudillo, l’any 1.958. L’autor sempre explica a partir de persones, en tot moment pondera. En tot cas, la seva radiografia és veraç, tant com pot s’allunya agraïdament del pamflet. Només pretén ser un testimoni particular que no vol ometre. Vistes les coses així, saber la veritat, sempre és la recerca d’un equilibri. En aquest sentit, la vitalitat d’aquest home admira per l’aposta que fa per la integració i la plenitud del país. Per la resta, moltes gràcies, Francesc Minyana, per deixar-nos una tradició a seguir.