Les lectures en veu alta de la Biblioteca roig celebren vuit anys de perseverància. Ho saben prou residències i centres d’índole diversa. Sobretot quan les lectures es traslladen en aquestes entitats. Aquests actes viuen de l’entusiasme dels usuaris i la col·laboració dels pencaires de la biblioteca. I no hi ha res més. És l’únic acte de caire literari que rep el fervor popular. Tots els altres fan figa quan volen obtenir públic.
Meravella moltíssim perquè les institucions no han intervingut gens ni mica. Això encara li dóna més valor per a afirmar compromís i memòria. Durant vuit anys Anabel López, amb la inestimable col·laboració de Joan Suñé, han fet rutllar una sàvia mixtura de proses i poemes en veu alta, que no paren de fascinar-nos. No es tracta de bocabadar-nos amb poemes alambinats. Més aviat, es tracta d’emocionar-nos amb la candidesa dels usuaris amb empentes particulars.
Per descomptat, la música hi posa un contrapunt sorprenent, un vigor que reordena el recital. Hi ha molta gent gran, molta bondat que es nega a pensar que l’existència només són rondinades i seny bullit. També hi ha flors, ametlles amargues i algun acudit que ens fa somriure davant el teatre de les vanitats. Però el punt de referència és buscar bellesa des de la bondat. La cloenda d’aquestes lectures, les ha fet Abelard Piqueras, un usuari que canta i recita com ningú. Que li faltin mesos per fer un segle, és irrelevant. Flipeu quan el sentiu, de seguida, tothom hi conecta. Sempre fa poemes populars, mai no declama, senzillament s’estripa.
Avui ha cantat una cançò de José Mújica, un actor famosíssim dels anys 30 i 40. Quan Abelard està fi, hi ha públic que el segueix com en un res d’infants. És una comunió que es dóna poques vegades, però Déu, quins moments! Escoltar-lo senzillament és una festa major. De sobte, la gent gran s’estova vora temps perduts amb un entusiasme no gaire habitual. Aquesta vitalitat que sap transmetre, només és a l’abast de rapsodes molt experimentats. Aquest és el mèrit d’Abelard Piqueras, un senyor gran que li costa Déu i ajuda, pujar a la biblioteca. Però que fa amb una tenacitat, digna d’emulació. Creure’s allò que llegeix, no tothom té aquesta virtut. Vet aquí la lliçó de la seva humil aportació. No us ho perdeu, per Santa Llúcia en tindrem més.