Vaig a Correus a buscar un llibre en braille. No passo pel Passeig Nadal, cantonada Rectoria, perquè hi ha una bastida sense tubs de plàstic, com demana la normativa.
Fa uns quants dies, un vianant va evitar que tingués un cop de dimensions imprevistes. Llavors, faig un itinerari diferent. Ara passo per Mossèn Cinto per tal d’evitar aquestes noses. Però, quan creuo Sant Llorenç, m’arreplega un avi molt amable. M’avisa que hi ha una bastida que de seguida, descobreixo, dissimula la normativa. És a dir, tot just surto de Correus, patacada lleugera, però perillosa. Una altra bastida sense els tubs de plàstic perquè els ensurts no calgui lamentar-los. Certament, hi ha treballadors que són al cas, però no n’hi ha prou.
Per equivocació, baixo per Sant Llorenç amb la mosca rera el nas. Aquest cop, topo amb una altra bastida tot just passo les mercedàries. Per sort, aquesta compleix normativa, de tant en tant la Moreneta és la Princesa dels catalans. Tot i així, cansa moltíssim haver de posar denúncies al Comú. En Graupera, un veí prou conegut m’avisa d’on sóc, insisteix que empaperi. Hòstia, a més a més, haig de donar més feina. Senzillament, no entenc la desídia i la falta de rigor de les meves institucions locals. Els manaies actuals, que rondinaven tant a l’oposició, poc fil a l’agulla hi posen en la feina que pertoca. Certament, retallades i soterrament preocupen molt, però la mobilitat per als disques se la pinten a l’oli.
Les bastides, muntades de qualsevol manera, expliquen ineficiències administratives i escàs rigor legal per part dels polítics. Les associacions de veïns també hi podrien fer un cop de mà. Ja va bé que rondinin la Generalitat. Però, aquest Comú, també. De colp i volta, sembla que ho fan bé i, permeteu-me la indiscreció, son de la llarga. Discuteixen molt i segur que bé, molt de rotllo amb la crisi però, si algun disca es fa mal, que no surti de casa que ja li ho deien. Si les autoritats no fan complir normatives, de què serveix visualitzar disques? Tot el dia llagotejant pobrissons per a ignorar-los després en qüestions bàsiques de mobilitat.
El dijous, 1 de Desembre, a la Torre del Roser, els cecs fem una comferència sobre la nostra memòria reivindicativa. És a quarts de vuit del vespre i gens baldera la vostra simpatia si hi veniu. La presència del públic sempre fa caliu i ajuda que la sensibilitat no acabi en gueto. Així, doncs, aquesta celebració es fa en el marc del Dia Internacional de la discapacitat, el 3 de Desembre. No m’agrada tocar el crostó de les autoritats, però no tenen remei. Ha d’haver un punt d’equilibri, una responsabilitat que costa de veure. Entre cecs, rai, les patacades ja matisen. Al capdavall, menys celebracions i més eficàcia, menys manis i més soli. Ja no n’hi ha prou amb bones paraules.