Quan baixem a Vallbona d’Anoia, la memòria aferma dubtes. El carrilet explica perfectament com el progrés és una farsa. Gairebé una hora i mitja per arribar al nostre punt de partida. Hi ha gent de la colla que vénen de Premià de Mar o de Sabadell. És a dir, hi ha bastanta gent que s’ha llevat a quarts de sis per ser a les set a Can Xiringo, popularment, la Dele, no pas l’Adela. Com és que sé més coses de la Dele, que no pas d’Adela? Pregunteu-li a un crustaci, us pot sortir un ull de poll. Com a mínim, ens esperem un quart d’hora més, car el carrilet no ens espera.
Als anys 50 del noucents, els geògrafs de l’escola de Xicago, ja postulaven infraestructures per a menestrals i pobrissalles. En canvi, els qui remenen cireres, ja fan servir habitualment supersònics o trens bales. Antany era la comoditat, ara, també com havem el temps al nostre abast. El fervor amb què s’han fet TGV escandalitza. I no solament aquests trens tan luxosos, sinó també tramvies de dubtosa utilitat. La prova és com TMB vol carregar-se infinitat de línies d’autobusos, sobretot les que foten als cecs. Fins i tot els vols de baix cost són vulgars suplicis de Tàntal. En unes altres paraules, cal mobilitat esporàdica i reduïda. Així els pencaires tenen encara menys possibilitats d’esbarjo intel·ligent.
Quan es parla de progressismes i d’igualtat d’oportunitats, un interlocutor disca demana a pleret coherències. Vet aquí perquè 25 parades del Carrilet expliquen un món vetust i provincià. Certament, entranyable i identitari, només faltaria. Però, els manaies de torn són incapaços d’entendre que cal modernitzar amb criteris de territori. Des de Plaça Espanya fins Martorell, trigueu una hora ben bonica amb Carrilet, només mitja hora amb RENFE. Els Convergents arreglen estacions i parades. En canvi, els socialistes s’entretenen millor amb màquines i combois. Ara bé, estacions i baixadors, estil RENFE, semblen pàrquings per a pingüins amb ciàtica. Els cas és diferenciar-se, no pas fer una proposta de país. Patriotes i catalanistes s’assemblen molt a l’hora de pixar-s’hi. Si en èpoques de benestar, bufaven, ara, només saben vendre seny que atipa pocs.
Penso aquestes coses mentre Teresa i Núria, davant meu, xerriquen al tren sobre energies solars. Josep Pujol, escèptic, escolta amb cortesia l’entusiasme de la seva interlocutora. El tema va de dos friquis autèntics que no jalen res i només viuen de l’escalforeta del sol. Teresa Coll desgrana sobre aquests personatges que no dormen mai i no paren amb les seves creences. Només per la fermesa amb què s’exclama, cal escoltar-la. Amb tot quan entrem al poble, en una taverna tan estufada com enorme, esmorzem d’una esgarrapada. Ben bé a quarts d’onze, comencem a caminar a un pas ben viu. Existeix la preocupació sobre el vent que no es desfermi mentre creuem el Carrer Major de Vallbona. Però, l’Anoia és una comarca de turons que protegeixen prou. Rares vegades, el vent s’hi regolfa. Busquem una riera per tal de vorejar el riu que els anomena. De seguida, baixem per una torrentada que ens duu a una llera de sauló, plena de canyissos. El contacte amb aquesta sorra tan fina, m’engresca. Ara ja sé que el vent no xiula com perquè ens en preocupem.
Poc després, sentim el riu com llisca alegrement. A poc a poc, anem allunyant-nos-en del marge del riu, bo i pujant entre terraplens. De tant en tant, hi ha obstacles com arbres que travessen un camí d’aixada. De vegades, hi ha ratxes de vent fred i hostil. Quan tracto de saltar un tronc caigut, rellisco talús avall. Ja m’estranyava que no caigués. No hi ha cap excursió que no tingui cap patinada per pentinar les refotudes anques que gasto. Per sort, la terra és tova, però no hi ha cap engruna de fant. Per descompat, hi ha bon rotllo quan la gent s’apressa a aixecar-me. Només se sent la xerradissa impenitent d’en Jordi Rovira i rosa Plana. Sospito que el cap els aplega per tal que no sentim ocells que ratllin la nostra malenconia. El cas és que les aus s’amaguin quan veuen crustacis amb guies lloros. No trobo cap altra expicació més plausible fins que arribem a Can Ferrer del Coll. Després caminem fins la font de les Torres. Pugem per unes passarel·les damunt d’uns reguerots. Insisteixo que són unes fustes fins que Jordi Rovira en convenç del contrari. És dur de pelar aquest cerdanyolí capsigrany. Mentre Rosa Plana és la nostra freqüència modulada, en Jordi és la nostra ona llarga que no s’acaba mai. Per sort, no navega gaire en la freqüència d’ona curta, quin suplici haver-lo d’escoltar a mig matí des d’una desapareguda Ràdio Miramar. Quina sort que no tenim prou imaginació per a sentir-lo des d’un hotelàs de montjuïc. En unes altres paraules, ni el rentaplats de casa seva resta tranquil, davant les consabudes dificultats domèstiques del nostre insigne guia. Us ho dic perquè la seva traducció al castellà de la nostra toponímia és excel·lent. Un exemple, l’Hospital Clínic és Hueso de Pecho Alto Clínico. Per descomptat, no parlem d’una colònia d’indígenes d’Arizona, EUA. El cas és que la gent del Vallès sempre tenen raó, no sé com cony s’ho fan.
Ja fa estona que el Barça juga la final del Mundialet al Japó. Jo també porto una ràdio menuda amb auriculars. Escolto una estona, fins i tot sento un gol a favor nostre. Però, no sóc capaç de seguir-lo del tot. Trobo que no diu gaire a favor meu en una excursió, a pesar de la bonhomia de Josep Pujol. De fet, Iolanda, una guia d’inquietuds pastorils sàdiques, se n’estranya del meu comportament tan prosaic i poc elegant. Té molta raó amb aquestes inclinacions tan puerils. Quan tenia vista, vaig ser prou esportista i el Barça, a casa, formava part de la conversa quotidiana. No ho nego pas, quan escolto el Barça, sembla que ho faci al costat del meu pare. L’assumpte sembla idiota, però les emocions, quan es desfermen, sempre enyoro el vell. També us ho dic, si no voleu parlar de res, llavors toca Barça, això ho deia el meu enyorat Joan Fuster. En tot cas, Josep Pujol té una cortesia amb un friqui de la meva estirp, absolutament impagable. A més a més, comencem a pujar, entre vinyes despullades, turons amunt. La pujada és constant però la passa comença a ser feixuga. No gaire lluny de nosaltres, hi ha caçadors fent escopetades. Algú insisteix que fan el senglar perquè hi ha canilla. Sincerament, no m’agrada aquest gremi, més nombrós del que la gent es creu. Quan decideixen amb un gallet la sort d’una vida, m’irriten fins la sublevació. En l’època medieval, el caçador, almenys, amb un venable li feia front. Vull dir que la mort era un joc de dos, una lluita. Ara la mort mai no saps d’on ve. Quan fan batudes de senglar, els caçadors sempre són furtius, la mort falconeja d’amagat. Les escopetades no són nombroses, però fendeixen l’aire amb inquietud. Sovint el cap fa reagrupaments, la qual cosa, permet descansos molt agraïts. Tot i així, demano una treva perquè les cames em fan figa.
La resta del camí, després de veure l’ermita de Sant Miquel, completament abandonada, és una pista forestal interminable. Llavors, caminem a tot drap, com posseïts pel Diable. Per sort, el pendent és escàs i, amb prou feines, segueixo el pas. Però, aguanto prou perquè aviat podrem seure per a endrapar. Almenys tinc gana, cosa que em sorprèn en comparació amb les últimes excursions abans del daltabaix. En un revolt del camí, finalment, ens escampen entre talussos, esquitxats d’arbustos. No gaire lluny, s’albira Piera, com una aquarel·la per a cecs tastaolletes. No triga gaire la menjadora nadalenca a grunyir sense cap concessió. Polvorons, olives farcides, torró, pastissos italians, pa de pessic, bombons, galetes, neules, xocolates en totes les formes demoníaques hagudes i per haver. Per acabar de rematar-ho, cava per als més exigents en qüestions de set. El que va dur Paco Crespo, un cava eco, va dinamitar totes les meves incredulitats dietètiques i etnològiques. Si el guia és ecologista, els seus arguments són de puta mare. Si li agrada el cava, el paio en sap quan té set. En política, en fa l’efecte, que el col·lega és igual que jo, deixem-ho córrer. És clar, llevat del brut nature Suriol. Un caldo vigorós, equilibrat i suau com una carícia de vellut. Per la resta, en públic escampem la nova que el caldo és potable. No sigui que els aprofitats, ara s’hi apuntin. Entre cecs sòrdids i guies no gaire entenimentats, en corren un niu. Per sort, el cap s’apiada dels qui no volem que la gula faci estralls. Fa un xiulet d’avís i cap a Piera falta gent. Gairebé tothom ha emplenat la formigonera com uns bacons insofribles. És un espectacle absolutament accessible. Escolteu els rots lírics d’Aleix de Ferrater i us transporten als millors poemes de pa amb tomàquet que fa el país. Però no tinc ganes d’estendre’m sobre aquestes deliqüescències excessivament sensorials. En arribar a Piera, justos de forces, entrem a prendre la infusió funerària corresponent. Estic content perquè no m’he queixat gaire. El poble fa la migdiada quan el travessem. Trobo a faltar Francesc vila, Montserrat Ferrer i les rialles de cascada de Maria Antònia Calmell. A l’andana ja comença a caure el capvespre mentre el fred pessiga. Llàstima que el retorn sigui llarg i ferroviari. (18 de desembre, Mare de Déu de l’Esperança, o bé, de l’Expectació del part, recoi, com es compliquen la vida els aficionats a la tonsura!)