El temps és un torró esplèndid. Gairebé són les onze del matí quan hi arribem. Som una bona colla. De seguida, en Llorenç m’arreplega. Quan em canvio botes assegut en una llamborda, començo a rutllar. Anem al pont del llierca.
Dues dades registren la inquietant comitiva. D’una banda, Ester i la seva íntima de la infantesa, Àngels Bou. És a dir, Ester Fornells continua progressant estil Pániker. Vull dir que amb la seva amiga van rostir-nos amb espectaculars riallades. Aquesta paia, com diu l’inefable Salvador Pániker, tretroprogressa adequadament. Els costa molt poc, diu en Llorenç seriosament. És clar, es refereix a riure com bacones enmig de la plaça del poble.
Amb tot no caic en la sorpresa de rebre el xàfec com si vingués de l’hort. Paciència amb xicotes rretroprogressives. Salvador Pániker diu que, amb l’edat, a poc a poc, es recupera la infantesa. Cal sempre aquest escenari perquè hi hagi bon rotllo. Reprendre lògiques infantils per a poder exercir vigories tan psicològiques com corporals. Cal escapar-se tant com puguem de la sordidesa del seny o la lògica del com cal. Aquesta és la teoria del retroprogrés de Salvador Pániker. Certament, és un bon filòsof, però va fumar massa porros a Eivissa. Amb tot sap greu pels moixons del bosc. Aquests es queden calladets i arraulits entre branques anònimes. Si els escoltéssim, us asseguro que fliparíeu millor. Però, és clar, els terapeutes, a hores d’ara, van caríssim. Vet aquí perquè sempre hem de ser lladres de camí ral amb els altres. Ni us explico com van acabar les riallades. No se’ls va acudir una altra cosa millor que cantar un Rossinyol que se’n va a França. Déu n’hi do el que s’ha d’aguantar, com a friqui, entre passadetes postadolescents, neurosi kumbaià inclosa. Aquests cop van ser les esmentades senyores amb la col·laboració de Pilar Martín. Sospito que les tres bessones no ho haurien fet millor.
L’altre factor és Rafael Plaza. El pintor passa una temporada més aviat dolenta. Quan es tracta d’esgarrapades íntimes, ja és habitual. Al capdavall, els artistes sempre vessen d’inquietuds. Però, quan el tema és fer bulir l’olla, l’afer preocupa. Vull dir que l’expolien a cor què vols a l’Ateneu. Dóna classes de pintura i dibuix amb molt d’èxit en aquesta entitat. Tothom, institucions, entitats i empreses eixuguen pèrdues desplomant els qui penquen. És a dir, tot allò que és útil, li fan la vida impossible. En canvi, tot allò que no ho és, cal que cobri puntualment. Tothom es queixa de retallades, però ningú no reivindica seny davant noves i vigoroses pobreses. Ningú no fa un discurs sobre allò que no cal. O en tot cas, que pot reduir-se sense fer excessiu mal. Aquí només s’arregla qui pot resoldre dèficits o deutes. Els qui amb prou feines, poden omplir el cistell diàriament, aquest no importen. Els manaies saben que la feina és un privilegi. Per tant, fan bé de preocupar-se’n, primer, ells i, després, ells, només faltaria. Si no ho fessin així, alguna cosa no rutllaria prou, només faltaria. Vull dir que faig l’enze amb cara de pasta de moniato, només faltaria. Per cert, bastant fàcil en el món que m’ha tocat viure, només faltaria. Comptat i debatut hem acceptat aquest món tot i que no ens agradi, i prou de només faltaria.
El pintor rumia deixar l’entitat i buscar-se la vida. Sap greu la seva situació, però li dono suport sense concessions. Mentrestant fa estona que caminem bosc endins. Ho fem per un camí blanc, entre marges de reguerots i floretes. El xivarri és contundent, un cop més em quedo sense la sonsònia dels moixons. Vet aquí el mal costum de fer teràpies sense discreció. Els catalans, cosins germans dels fenicis, no hi ha manera de treure’ls de plaça. Tenen una xerradissa insofrible, gairebé espantosa. Quan comencem a baixar per una torrentada, ja sentim el riu. Quan hi ha senderisme marca Llorenç Saladrigas, ja us podeu calçar. Us divertiu cosa fina, ara bé, si us perdeu, que us busquin. Tot i així, la jornada pinta passeig dominical.
Poc després, sentim un vehicle que corre furtivament. És la carretera que va a Montagut, la qual, passa vora el pont del Llierca. En veure’l tothom fa un oh de bonic i carrincloneria menys jo. Tampoc no és gaire difícil, gràcies a les galtes que tinc de pomes agres. Hi ha un banc on Victòria Bojak ens assassina a fotos. Sec al costat de la Callejón. Té les anques per a fer-hi tractes. Fins i tot les mandarines les té de bijuteria. L’indret és molt perillós si aneu amb una fleuma que s’ha intoxicat amb versos de Carner. Amb tot aquest no és el cas, us ho ben juro. Però la fotògraf no s’impressiona gaire amb les meves vulgaritats. Què deuen fer les ucraïneses, quan hi ha brètols com jo que es passen de la ratlla? Almenys és caritativa aquesta ucraïnesa tan considerada. En canvi, Els altres, unes males ànimes, reparteixen galetes, pomes i xocolata i, així, ens va la dieta. De fet, les riallones, totes plegades, són primes com espàrrecs a la brasa. Saber-ho, tranquil·litza. Us imagineu, potents, gracioses i amb vedella de primera. Només de pensar-hi, esquerdo la bragueta, sort que no ho saben. Al capdavall, amb l’edat perdem empenta, creu-t’ho.
Una estona més tard, Montse Callejón, que li han arreglat el peuet, enfila amb gaiato bosc endins. La mal girbada va de valenta com és d’esperar. Tots anem rera d’ella sense gaire entusiasme. Es veu que la poesia de la Garrotxa, amb pontet i rierol impressionista, no ha captivat prou la parròquia. Vés que hi farem si la corrua vé del Baix! Amb tot en Llorenç avisa que no ens preocupem gaire. El jardiner a fet una demostració esplèndida de les seves habilitats íntimes. No té ningú al seu costat, a causa d’haver mogut les seves orelles entre senyores absolutament admirades. Les tòtiles s’han cregut que és un cosí germà de Nosferatu, versió d’un Klaus Kinski millorat.
Pel camí, abunden orelles de gat, bolets no gaire recomanables. El bosc sembla més espès fins que arribem a un rierol. Cal travessar-lo entre passeres que llisquen no gaire amables. L’amabilitat augmenta quan la mainada retroprogressiva llença còdols per a esquitxar indefensos i rondinaires. Ester ja fa una llarga estona que va pel pedregar. Per sort, com es nota que les monges del meu poble no la van atonyinar prou.
Tot just es confirma la tendència bo i entrant un altre cop al poble. És a dir, Llorenç avisa que passem pel carreró de l’Amargura. Només per aquest nomenclàtor, el poble m’agrada. Li demano si l’esglesiola que té al costat, és ventruda i geperuda. Se n’estranya davant els meus qualificatius tan peculiars. Entre altres coses, perquè l’encerto. És molt senzill, el barroc del país en temes eclesiàstics, fa plorar. Quan les coses prenen proporcions més sensates, neoclàssic, l’assumpte empitjora. El meu país mai no fa les coses amb criteri. Ans al contrari, fa la guitza sempre que pot. Vull dir que en qüestions d’esglésies, donem la nota amb Sagrada Família inclosa. Si us plau, ara no toca que rondini.
A plaça, ens traiem pols, botes i bastons i ho guardem als cotxes. Poc després, enfilem cap a la fonda. Dinem molt bé amb preus de crisis. Com de costum, el vi és horripilant. Com pot beure la pobrissalla, caldos tan deplorables? En unes altres paraules, quan retallarem en qüestions de mala qualitat? En canvi, els rovellons, els únics que he tastat enguany, són d’una exquisidesa que enamora. Passem unes hores molt agradables si deixem de banda les seguidores de Salvador Pániker. Per sort, sec entre gent seriosa i benefactora. A l’esquerra, Llorenç, llest com la tinya. A la dreta, Victòria, llesta com un núvol damunt del Dnièper, el riu que passa per Kiev, la seva pàtria. Som gent que escoltem, més que no pas garlem.
Quan sortim de l’establiment, ja fosqueja. El vespre encara és jove i anem a Sales Llierca. Allà, veiem un roure d’estirp centenària, capçada entre quinze i vint metres. Entre Rafael Plaza, Montserrat Callejóni jo l’abracem a dures penes. Més tard, desfem el camí. Dins la fosca, els pobles d’aquesta Garrotxa perduda, són tranquils i avorrits. Busquem un bareto per a fer infusions i cafès amb llet. Els retreprogressius van perdent pistonada. Ara fan una partida de cartes, a instàncies de les malcontentes. Com que la filosofia falla, s’escura el sopar de la nit anterior. Enmig d’aquesta decadència tan pronunciada, converso amb Montserrat Callejón. Li demano com veurà el Madrid Barça. Diu que no és capaç d’aguantar-lo davant la pantalla. Tot i així, és molt més optimista que jo. Aprofito per a fer el cràpula. Si guanya el Barça, dilluns o dimarts al vespre, passo per casa teva i em fas un petó en tots els morros. La bacona no diu pas que no. Començo a creure que hi ha molta paia que fa biagra amb el Barça. Les dones del país, Déu n’hido com van pel pedregar. Bé, si és veritat, me n’alegro escèpticament. Ara, ni les mongetes dels verals, són de fiar.
L’endemà al vespre, davant d’un te eixarreït a ca l’Ester amb companyia de Josep Moya, explica el seu final infeliç particular. S’ha deixat el secador a l’hostal de Castellfollit de la Roca on van hostatjar-se. La culpa és l’avaria de l’hostal que els ha deixat sense aigua corrent i no han pogut fer una tualeta mínimament digna. Ni tan sols, una Garrotxa bucòlica ens deixen tastar durant un puto cap de setmana. Sempre li ha de pasar alguna cosa estranya a la gent del Baix. Quan anem pel món, ni amb la capsa dels remeis ens en sortim. D’una manera o altra, la teoria de Salvador Pániker, no és tan reeixida com ell es va pensar. Imagino que les hores de platja a Eivissa, li van donar profit com a hippy, no pas com a filòsof. Aquest hindú de Sant Boi quan desgrana Hegel, no fa gaire bromes, us ho dic jo, que sé de què em parlo. Les rialles tenen aquest problema, que el fill de puta de Schopenhauer, sempre té raó quan aixafa la guitarra. Si haguéssim anat a veure els safarejos del poble, hauríem après alguna cosa sobre com xafardejaven les pageses segles enrera. Però no, sempre preferim ser feministes de taula ben parada.
Per acabar d’adobar-ho, en cap moment, cap espavilat de la colla, va informar-me dels fanals en forma de cullera del poble. Sembla ser que els culleraires, especialitat del rodal, són els qui fan les culleres de fusta amb què remenen els sofregits tota la gent de la península. O sigui que un poblet dels nostres perduts Pirineus, té més tallers i fàbriques que la capital del Baix Llobregat. Quan ho reflexiono, de sobte, m’adono que sóc un enze amb mirada de pasta de moniato. Vet aquí, la importància de certes cegueses a l’hora de no perdre l’olla.
Finalment, la ucraïnesa va posseir-la el diable i va comprar una ampolleta de vodka, amb la qual, Ester va endimoniar fins i tot els barmans de l’establiment. Uf, quina sort vam tenir els qui sabíem que la Garrotxa no acaba mai un cap de setmana com cal. D’aquest assumpte, vam salvar-nos la parella Casanovas Romagosa, Àngels Bou i el qui escriu aquesta peça terapèutica. Una lògica esclatant, va fer-nos fonedissos davant l’ensulsiada final. Per descomptat, cal que no us expliqui el desenllaç, prendríem mal. Tot plegat, cal admetre-ho, també jo vaig fallar lamentablement. Vaig beure una ampolla de cava tota sencera a càrrec de l’exhibició del Barça a Madrid. En aquest sentit, és impossible que falli. Ara bé, tampoc de cap manera no sóc de fiar quan haig de complir. Vull dir que encara m’espera Monse perquè m’estampi un petó als morros. Ja us ho dic jo, que sóm raros, raros, raros en aquest món. Ni amb la Sagrada Família xutem si la cosa va d’intimitats equívoques. (10 de Desembre, mare de Déu de Loreto, patrona de l’aviació)